Una nit a Perpinyà – I -

Anton Marco | Luxemburg 

El viatge de tornada a Luxemburg d’enguany ha estat plaent. He fet en dues etapes el que de jove feia en un sol dia i fa cinc-cents anys costava tant com el pebre i tres setmanes a cavall de la sàrria d’una mula. Com de costum, al passar pel Pertús connectem els noticiaris de la ràdio francesa que exposen amb luxe de detalls el que s’esdevé a Paris, Seine Saint-Denis i voltants. Un altre entrevistat a la ràdio s’atreveix a fer paral·lels comentaris, comparacions odioses, diu, sobre els anys quaranta. És frapant les similituds que s’hi poden establir: «La France» pendent de les decisions que es produeixin a Berlín el proper vint-i-dos.

Amb aquests pensaments al cap i no calent-me pensar en res més, el navegador del cotxe m’ha portat davant mateix de la porta de l’hotel reservat la nit anterior. El dia és gris avui a Perpinyà i hi sentim la xafogor pròpia d’un dia d’estiu tapat no lluny del mar. L’hotel del parc, de nom Park Hotel, és a la vora mateix del mateix parc, tot lliga i quadra. A recepció ens indiquen que els queda la darrera plaça d’aparcament; quina sort teniu, ens diu l’home eixamplant les celles dels ulls.

-Vous avez de la chance!

-Oh i tant! Moltes gràcies.

La curta expressió jovial de l’empleat em reconforta. Pel temps que fa que tracto amb els de l’altra banda del Pirineu hi he descodificat la suposició que aquella nit tindria «des fortes chances» d’estalviar-me quelcom desplaent en tenir la sort de poder amagar el cotxe carregat de maletes i vitualles de la vista dels gitanos. La interpretació dels eufemismes a la francesa és tot un art. No era del tot desconegut per a mi que ens trobem ben aprop del barri de Sant Jaume, encara que els hotels no solen publicitar certes ubicacions.

L’hotel, tan ben situat, és rònec, i si s’hagués de jutjar per les moquetes més que pel nassarut empleat de portes es podria dir que som en un hotel de poble belga o, encara més, en un hostal extraradiat anglès, per bé que, tot s’ha de dir, els encatifats corredors aquí no són tan llanuts. L’aparcament salvador en canvi no sembla belga ni anglès, més aviat podria semblar espanyol per no dir català. Seguint les precises indicacions del recepcionista, per a accedir a guardar el cotxe he d’anar a la part posterior a l’entrada i oposada al parc. A distància l’empleat m’obrirà, diu, quan hi sigui, la porta basculant automàtica i, en obrir-se, jo i el cotxe hi podrem ser estalvis.

Segueixo les ordres, faig la volta i, al volant, abans de remuntar les rodes sobre la vorera hi veig com si s’obris la boca del monstre que ens ha d’engolir. Fem-li confiança, m’aventuro i ja més a prop de la boca del llop hi veig una contra-rampa dreta que s’enfonsa fins a les entranyes que, si bé ja il·luminades, des del carrer no es poden veure. Se li ha de fer més confiança tot esperant que al capdavall del curt i quasi vertical tràngol no hi hagi encara massa entrebancs. Baixo a poc a poc per L’esòfag fins a l’estomac. Al capdavall, quina sort, és tot pla. A l’esquerra un vial esquitxat pels pilars que sostenen l’edifici i a la dreta s’endevina entre dos vehicles de la fila la plaça que hi tinc amb tanta sort reservada. Unes escales pintades blaves em porten a un nivell superior que descobreixo no té sortida. Allí i acte seguit em dringa un telèfon que penja a la paret just davant meu. Ring, ring… Llegeixo un foli encelofanat i encolat a la vora de l’aparell que diu: “Despengi el telèfon”. I també i diu “Respongui”. Començo a pensar com un personatge de pel·lícula que ha de lliurar el pagament d’un rescat.

Això ja comença a ser català. Per rònec que sigui tot, que ho veiéssim del caire de belga o anglès, o de provincià francès, o universalment espanyol, el detall del telèfon que m’espera i sona just quan hi arribo al davant, aquesta previsió, aquest sentit d’avançar-se a la jugada, és del tot català; rònega però eficient, Perpinyà guarda encara les essències catalanes. El telèfon mural és allí on ha de ser, en previsió del que pugui passar o del que segur que passa, que per poc sovint que passi o pugui passar sempre és bo de tenir-ho tot previst.

Així que, tan bon punt m’adono que l’empleat de recepció em té controlat i monitoritzat per circuit intern, despenjo i dic: Val, ja ho he entès, no cal que m’ho expliquis. I afegeix, fent gala de professionalitat i seguint la rutinària rutina de l’explicació redundant per si el client hi hagués quedat massa sorprès.

-Vous devez redecendre les escaliers et suivre la ligne bleue jusqu’a l’ascenseur.

Dic, val. Seguint-li les instruccions segueixo la línia blava jugant i sortejant el conjunt de pilars de l’itinerari que giravolta entretinguda com en el recorregut del joc de l’oca i així arribem a destinació. Finalment rebuts i acollits i ja degudament enregistrats, deixem les bosses a l’habitació i, com que ja es comença a fer fosc, marxem tallant a reconèixer el “Perpignan-la nuit”. En sortir, un altre empleat de l’hotel ens assenyala, allargant tot el braç, la direcció més curta que hem de prendre per a anar cap al centre de la ciutat. Seguim les indicacions de l’home i continuem per uns carrers grisos buits de gent i tan rònecs com l’hotel. Les pedres granítiques d’un contrafort que se’ns presenta de cara conserven un ranci gust més d’antic que de vell. Una escalinata doble a l’estil renaixement s’encaramella enjubada a dreta i a esquerra fins al capdamunt a on tampoc trobem a ningú. Solitaris, ens comencem a sentir acompanyats per una llunyana musiqueta rumbosa que sona encara molt més amunt del carrer que hi continua. El dia se’ns esvaeix, el sol ja és per l’altra banda del Pirineu. Tot d’un cop se’ns farà de nit. Aviat caurem a l’emboscada i ho acabarem de veure, finalment, tot bru o ben fosc.

***

(demà continuarà)

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús