Una nit a Perpinyà – II -

Anton Marco | Luxemburg 

La nit ajudada per un cel ja mig tapat acaba de tombar a Perpinyà. Remunto la costa emportat per l’aire que la música va movent. A mesura que ens acostem al lloc que aparenta una festa intento copsar les paraules de la lletra de la cançó que sona, que barrejada entre una lleu i sorda gatzara s’entén poc, però les repetides tornades del final de la composició a mesura que m’hi acosto se’m van fent familiars: … i anirem a Barcelona, … i anirem a Barcelona, … anirem a Barcelonaaa. La plena música ens arriba i de sobte ja som a la bulla. Rere un reixat obert de bat a bat se’ns apareix una gernació en una esplanada, entretinguda, mirant un escenari on sona un garrotín. Gens torbat pel gentiu estrany, poc a poc m’endinso entre aquella expansiva jubilació. Miro cap a tot arreu i mentre continua la bulla a l’escenari, camino tranquil entre les gents que es veuen fruint d’un invisible estat de placidesa, la nit acompanya i fa propícia una deliciosa folgança entre els que allí es troben.

Atret com per un encanteri m’avenço més entre la gent cap a l’escenari i allí mateix caic de ple en l’embruixament quan veig sobre una empostissada tarima els mateixos àngels dansant i cantant. Sorprès i sense astora, reprenen un altre garrotín i dues rengleres de gitanes esveltes airegen els seus cossos prims i ses cabelleres llargues, lluint, algunes, arracades d’or i, altres, roges com a cireres. Remenen malucs i alcen els braços, fimbregen els dits i els vestits i entonen rialleres totes les tornades que es saben de cor. Pres d’encís no em puc ni moure. Les gitanetes de la primera fila amb prou feines hauran fet els set anys. Ses mares, molt joves, de baix se les miren amb complaença, sentiments d’estima i d’orgull, amb tot l’urc de la raça gitana.

Entre tota aquesta exuberant felicitat m’adono que estic envoltat tan sols per dones, de totes les edats; tot és tan femení… tan extremadament fi. Agrupades, elles, ocupen l’espai central, els homes hi són lluny i es tenen arrambats contra els murs circumdants il·luminats per fanalets. Sento i entenc a bocins les converses, les impressions de joia que es transmeten entre elles. Els joves, ells, serens i elegants, cerquen de lluny la mirada franca de les adolescents gitanes. Totes elles brunes, d’un bru clar que llueixen mirant a la lluna. De la llunyana i altiva lluna… qui en pogués tenir fortuna d’ensomniar-la… i en un cove bressar-la.

 

***

(demà continuarà)

Etiquetes ,

1 comentari

  • ian fletcher

    07/09/2013 15:38

    Sovint vaig a Perpinya. Parlo de tan en tan amb les gitanes en català. Em resultan gracioses tambè. Se que molta gent li te mania als gitans en general, peró les gitanes tenen molta gracia, no es pot negar. Molts treballan als mercats, reciclatge o compra/venda del que sigui. A mès li soc molt agraït per mantenir viva la llengua catalana tants segles desprès qu’el Rosselló va caure en mans dels francesos :)

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús