Una nit a Perpinyà – III -

Anton Marco | Luxemburg 

 

Baixant pel llarg carrer d’en Calce vaig donant el boranit a tots els vells que es tenen asseguts a l’interior dels portals o rere les baranes dels balcons de ferro forjat d’antigues cases on prenen la fresca. Quasi tots responen silenciosos d’un gest amb el rostre. Al capdavall del carrer dos desiguals i desfermats gossos jeuen un vora l’altre, les barres sobre les potes i aixecant mandrosament les parpelles quan algun cotxe sortint de qualsevol cantonada de la irregular plaça els passa ben arran les cues, res més els fa perdre el punt, ni la mandra, ni la serenitat. Malgrat l’hora i qui sap si per la inèrcia del recent ramadà, la circulació és encara animada. Petits turismes conduïts per joves o furgonetes amb conductors grassos, tant que la panxa els arriba al volant, traginen ferralla i altres objectes variats. Seguim per un carrer més animat i ens comença a agafar la gana. Entrem en un restaurant i quan ja som dins em fixo que s’han desfet dels davantals i tenen ja les cadires sobre les taules i a punt de fregar. Prest, l’encarregat ens fa saber que per a nosaltres la cuina encara està oberta. Teniu llonganissa, pregunto, diu no. Continuem carrer avall seguint a una gent que es va fent més freqüent i que es distingeix per una mena d’escapularis que els pengen sobre el pit. Es tracta, ens diuen, d’un congrés sobre fotografia. Seguint-los passem pel carrer Dels Abeuradors on hi veiem una botiga lletrejada amb lletres grans: “Botiga“.

Arribem davant la casa pairal d’en Joseph Deloncle, l’antiga i bellíssima porta de la ciutat que ara fa de Museu de les Arts i Tradicions. Aquí hi ha força animació, la majoria de les taules de la plaça son plenes, ja ho tenim decidit, aquí soparem. Llegim les pissarres dels menús i escollim el restaurant que ens sembla de cuina més típica. Entrant repasso amb discreta mirada els plats dels comensals, un d’ells es menja amb delit una llonganissa ben acompanyada, “parrillada catalana” li diuen al plat, jo faig el mateix. Un plat d’hivern que em menjo amb gust i al final pregunto pel nom dels tendríssims petits tubèrculs que han acompanyat l’escalivada, “granalla” confirma el cuiner.

Arribats a postres un arrauxat es planta al bell mig de la plaça cridant l’atenció de tothom pels foguetals que treu bufant per la boca. El fill de l’amo del restaurant i un amiguet seu, uns noiets de sis o set anys, s’ho miren embadalits. L’endemà hem de matinar, ens n’anem a dormir tips i tranquils. De bon matí, engegada la tornada a Luxemburg, la ràdio comenta encara els fets del dia d’abans a París i a Seine Saint Denis.

 

***

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús