Jardins i estius

Anton Marco | Luxemburg

 

Pensant d’anar aquest estiu a Itàlia, temptant mon cap d’endevinar il·lusions, s’ha presentat, com si ja l’esperéssim, el dragonet amb sa cua cintada sobre la barra transversal que sustenta l’arc de fusta envellida de la vora de l’ombra que el garrofer del jardí em procura. Tant plausible com imprevisible el convidat es mostra sense exhibir-se per la cara que dona al sol en el recorregut que empren tots els dies de canícula. A la imatge dels turistes que ens visiten a Cambrils el dragonet s’aplana al sol. De tant en tant, fugint d’indiscretes mirades, s’amaga a l’ombra com quan l’adolescent de sobte es llença a l’aigua de la mar.

A la recerca del sosteniment vital el venturós viatge del dragó està ple d’incògnites. Camina ràpid, pressurós, de sobte s’atura, pensatiu, rumiant-s’hi, com si no veiés el camí prou clar o com si es preparés per a un nou assalt, per a una nova aventura o ànsia de coneixença. La curiositat sobre el que ens és desconegut és el que ens mou a viatjar, com una necessitat vital. Sentim aleshores d’un viatge els sentiments ambivalents d’angoixa i plaer que ens fan sentir més vius. Com les emocions infantils de descoberta: el desig d’esbrinar d’una banda i la por innocent a allò que ens és desconegut. És potser per això que el millor viatge que hom emprèn és el que es fa per invitació a un lloc nou: ignot i familiar alhora.

Res no es pot dir d’allò que res no se sap. I d’allò que es coneix per dites més valdria no dir-ne res, que els silencis són sovint més eloqüents que les paraules. A la claror de la lluna de l’esplendent jardí, a Itàlia convidats, hi ballarem un vals d’inusitada celebració sobre la gespa d’agost eixuta: no hi ha paraules que ho puguin contar. Hi haurem de tornar a anar!

Etiquetes , ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús