Tot passejant

Anton Marco | Luxemburg 

 
Em plau caminar pels pobles de Catalunya, pels pobles vells i petits, pels veritables pobles del “darrere del país” –o del país del darrere, com diuen els francesos-. A tots ells s’hi respira un aire dolç, tranquil. Pels carrers estrets de quan en quan s’hi troben cotxes amb dues rodes sobre les voreres, aferrats a les parets, quan encara no hi han posat senyals que ho vedin.

Mil anys fa que s’hi passa per aquests carrers estrets i tortuosos que envolten l’església a la qual molts cops s’hi arriba per uns esglaons no massa anivellats. Mil anys fa que a la majoria d’aquests pobles no hi havia església, que hi habitava una altra gent que gastaven altres costums a l’hora de pregar, que es bastaven amb la veu per a cridar a la pregària en lloc de batallar campanes. Em plau passejar per a aquests pobles de carrers buits a mig matí, buscant l’ombra a l’estiu i el recer a l’hivern. Quan no hi ha escola, sol passar algun brivall amb bicicleta o a peu a la recerca d’algun company de juguesca. I a ells em plau de preguntar la primera de les preguntes.

—Com et dius?

I tots responen. Tots, sense excepció, ho tenen clar. És la característica més assenyalada del nostre país, la identitària. Tots responen: Joan, Albert, Cinta, Rosa… que tots en saben la resposta, tots saben qui són. Fins i tot els de ciutat que, de vacances, ronden pels carrerons que sovint varen veure néixer els seus avantpassats. Aquests, però, s’aturen i et miren de dalt a baix hi intercalen un:

—Com?

I els hi has de tornar a preguntar.

—Com et dius?

—Isabel, Jaume, Arnau, Pere…

I ja saps com és diuen i d’on són, que diuen sempre veritat. I per més que els de ciutat no tenen costum que els pregunti el nom el primer que es topen pel carrer, també responen a la insistència. També saben qui són i també ho diuen, ho tenen clar.

No fa gaire em vaig creuar amb una nena d’uns nou o deu anys que venia al meu encontre. De pell fosca i cabells arrissats que duia lligats amb una gometa formant-li una cua de cavall estarrufada, pedalava cansívola amb la mirada a la cadena per un carrer d’un d’aquests pobles fent pujada. En arribar a mi posà un peu a terra, llevà el cap i em mostrà els seus ulls d’un intens blau de mar. No me’n vaig poder estar.

—Com et dius?

—Abdu.

La noia ho tenia clar.

Vaig seguir fins al capdavall del carrer on en començava un altre més dret, més llarg i més pla a l’extrem del qual, asseguda en una cadira baixa, una dona vestida amb tons foscos hi cosia. M’asseguí llavors a l’ombra d’una parra que allí a la vora creixia en un enreixat de fustes a la vora d’un portal. Amb la dona hi havia una nena que jugava amb el que, vist de lluny, aparentava una gran nina. Pel tamany que tenia, que era més grossa que ella, més que nina podria ser un ninot dels que toquen a les tómboles. Ella el volia trasbalsar i, segons semblava, no podia.

—Estigues quieta! -pels gestos semblava que sa mare li deia-.

Ella el pentinava, l’acaronava… finalment s’hi aferrà amb força i transportà a un brancal de l’altra vora del carrer. A mi, de lluny, em va semblar que, el que fos, nino o nina, es movia. Ara el farà plorar -vaig pensar-, que resulta que es fan nines que fan de tot, però no. A l’instant sa mare es posà a xisclar com si s’hagués clavat l’agulla, però tampoc, renyava a la nena. En no entendre’n les paraules m’hi vaig anar apropant per veure-ho més clar i treure’n l’intríngulis. I oi tant que bellugava! Que el nino es movia perquè era de pell i ossos, n’era de veritat, així de clar. I vaig seguir passejant.

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús