A Luxemburg

Anton Marco | Luxemburg

 
La ciutat és un cos viu, sempre igual sempre canviant. Ella sempre en el mateix lloc i jamai parada. Arriba un moment en el qual, com és el cas dels éssers vius, la ciutat es fa teva, ja forma part de tu mateix. Te l’estimes com al teu propi cos, com a la teva persona aimada. I el moment en què això passa no és ni passa en un moment precís, succeeix sempre en un temps passat; passat més que pretèrit.

Els diumenges tinc per costum de passejar per la ciutat. La ciutat es recorre sempre amb ganes de fer-ne la coneixença, de descobrir els seus indrets més enraconats, com els de la persona aimada. I arriba un dia en què t’adones que ja fa temps que, sense massa consciència, vas a esmorzar sempre al mateix lloc; i no és precisament el millor lloc, si no, hi aniria tothom, és el teu lloc favorit. T’adones un dia que quan surts del lloc inconscientment preferit, al dir adéu-siau, et responen: fins diumenge que ve. Quan t’adones d’això la ciutat ja és teva. O que, indefectiblement, tu ja ets de la ciutat, ja en formes part. Ja s’ha establert un lligam del qual ja mai no te’n podràs alliberar.

Malgrat li maleeixis els embussos de tràfic, malgrat qualsevol enuig quotidià, te l’estimes; és la victòria de la ciutat, de la teva ciutat. Com un ésser viu que engoleix altres éssers vius i d’ells es nodreix. Ella, la ciutat, s’alimenta d’innombrables éssers vius, com tu mateix. Costum és altra natura, tu et fas a ella i ella s’ha fet a tu. Altres viles i ciutats, llavors, ja en poden estar geloses.

 

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús