Sota l’arboreda d’en Timoneda

Qui s’aferra a una pregunta
que no li deixaran fer,
bé pot dir que res no té.

Si mentre se la barrunta
pren paciència com ahir,
si pren consell del veí
i la història no s’apunta,
que no es mereix existir
tot plegat es podrà dir.

Si d’airòs pren indulgència
i del vent el dissimul,
i si a l’embat gira de cul,
confiant de la clemència
dels qui es guarden l’anuència
d’un òscul per a trair,
mai com ara es podrà dir:
qui espera de qui res té
bé es pot dir que res no obté.

Qui té anguila per la cua
i al govern vol donar fe,
ja pot anar a la corrua,
a cercar un ja et daré;
es dirà que res no té,
que no sia la promesa
de l’any que ve podrà ser.

I si no acaba d’entendre
allò que ser no pot ser
i amb un «I ara?» escadusser
l’infinit es finiquita,
si del Lara se’n refia
i de son pare també,
la sàrria s’haurà de vendre
si no pot pagar al baster.

Sigui fill o sigui gendre,
si el que és seu es deixa prendre,
com vols tu que vagi bé.

Qui viu en aquest planeta
i pren fe d’un renegat,
si té feta una hipoteca
i al trenta no l’ha pagat,
ja pot dir que s’ha empassat
més aviat del que ha de ser,
l’espina que era pel gat.

 

Anton Marco | Luxemburg
Etiquetes , ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús