La ruta d’en Claude

Anton Marco | Luxemburg 

 

De rera els vidres del bar veig alguns dies d’entre setmana d’hivern com apareix d’enmig la bruma que envaeix la Place de Paris una silueta fosca que es va obrint pas amb suaus tomballons. Amb sa canya prima i blanca de cec dona els oportuns cops a la cantonada entre la paret i el terra després de travessar amb paciència el florescent embolic de les dues irregulars i contigües placetes. Passats i retocats amb la canya els respectius semàfors, es va apropant. D’on deu venir? I, un cop travessada l’ampla avinguda de la Liberté, quina altra ruta emprendrà?

Quan encara no el coneixia prou, dubtava si finalment trobaria la porta a la primera, però això no ho erra mai. Entra a les palpentes de les dues portes contínues que es tanquen amb pressa soles i pren prest seient en un tamboret alt de la barra deixant caure el fardo que porta a terra. Bona nit, Claude, bona nit, respon carinyós, somrient i polit. Al Claude l’anomena l’amo del bar, amb injustificada sorna, en Katanga. Què et poso Katanga, el de costum. És costum d’en Claude fer un got de vi negre. Els que allí som seguim fent la nostra, explicant les nostres diàries dèries o continuant abandonats al lànguit silenci com si res no fos. Les mans d’en Claude s’estenen i palpen el fred marbre de la barra i quan la punta d’un dels seus africans dits visa el peu de la copa de vi, la pren encerclant l’esfèrica forma amb suma cura, donant la sensació d’un real acaronament. L’agafa sense cap opressió i se la porta a la boca. Allí que la té, els llavis l’esperen, els dos a un temps, i comença una acurada libació. Fa primer un glopet curt que amb prou feines li mulla els llavis per dins. Ulls i celles se li remouen llavors denotant com un plaure de l’ànima, com si, com els altres, volguessin participar d’aquella viva satisfacció de goig dels sentits. Tan curt és el primer glop que el segon retorna ràpid. Llavors fa una infantil rialla ensenyant les dents. Al tercer, gira la cara amb un cop de coll sec i es queda amb el clatell doblat de cara al sostre. I així va afegint ganyotes i s’hi abandona fins que l’última gota li passa el gargamell. Com ho frueix!

Si hi ha gent i li ho demanen, s’asseu al piano i els seus esvelts dits emprenen algun tema de música llatina en forma d’un melancòlic jazz. I si no n’hi ha i els pocs que hi són no li donen conversa, quan ja ho té tot escurat, plega del terra la motxilla i desplega la canya. Algú el porta fins a la porta i, de vegades, l’ajuda a travessar el primer dels humids carrers abandonant-lo a la bromosa nit luxemburguesa que un altre dia l’espera. Ell se’n va satisfet i fent sonar suau i compassadament la seva batuta, seguint, al compàs, la seva ruta.

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús