Vicent Partal -D’un temps que ja és un poc nostre, d’un país que ja l’hem fet-

Anton Marco | Luxemburg

Ahir en el CCL vàrem tenir el gust de rebre en Vicent Partal que, tan coratjós com determinat, ens ha explicat la manera en què ell veu el tros d’història en què estem immersos. Una història que, sens dubte, ha de xocar a qui no li interessa que els esdeveniments siguin els que són i que, amb astuts maneigs, volen negar. Es voldria negar, per exemple, l’evidència que en Vicent Partal reitera: 560.000 persones de nacionalitat espanyola van donar noms, cognoms i DNI pels preparatius de la històrica jornada de la Via Catalana.

Vicent Partal, editorialista i director de diari, és de fet un periodista rodamón que va viure de prop i en directe, ens diu, vuit diferents independències. Segons ell, ara seríem ‘A un pam’ de la nostra. Vist de prop, cara a cara, l’antull que em vull fer d’en Partal és la d’un personatge a mig camí entre la intrepidesa d’un Pérez Reverte i la de l’assenyat Josep Pla; entre el d’un entremaliat activista com Pujol i el d’un Tocqueville del segle XXI a la catalana. Dic això perquè, més enllà de les usades i ausades receptes dels independentismes clàssics, en Partal ens aporta, si més no, una idea nova que transforma l’ambient cínic que hom pot respirar ara per ara entre sobiranisme, autonomisme o federalisme.

Pels seus mots sap modular el cinisme en una idea gentil del mateix fet. La innovadora idea que ens ofereix és la de pensar “la cosa” depassant l’enyorat dia de la proclamació de la independència. D’anar més enllà. De viure la fe, com dirien altres sacerdots, en veritable fe. De situar-se en el futur com si la independència fos ja assolida, car no hi pot haure una altra realitat dins de l’imaginari col·lectiu catalanista. Tant com increïble seria per a un cristià una existència sense l’eternitat de les ànimes. O baixant al mundanal món terrenal, ens posa l’exemple de la reunió d’Artur Mas amb el president Abu Mazen, l’altre president sense estat i que ja té estructures d’estat, Palestina. Seria increïble que ens diguessin que els palestins no aspiren i veuen el seu futur amb sobirania real. Idea tan senzilla com genial.

Una altra de les idees innovadores de la collita del pioner digital i que ens transmet amb el característic accent valencià, tan inconfusible com la cantarella de l’utòpic Bob Dylan, per a resoldre el sudoku ‘Països catalans’ -de difícil encaix en el context actual- és la de situar aquesta realitat en el terreny de la distinció estat/nació. Així es pot arribar a ser “nacional” català sense necessitat de gaudir-ne de la ciutadania civil i ens posa el cas d’Irlanda en relació als irlandesos del nord, on com una excepció a la regla que es viu a la majoria d’estats, una persona es pot presentar candidat i ser elegit president sense tenir el dret de vot. En aquest sentit i en aquesta terra promesa o vida celestial en Partal ja hi té, doncs, cadira.

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús