Una setmana completa

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
De tant en tant, m’agrada jugar a fer veure que simulo que podria arribar a esdevenir una mena de crític cultural. Com si anés als concerts i als teatres només per poder-me’n queixar, amb el nas alçat, l’endemà. Però no me’n surto. Tanmateix, fer un resum dels esdeveniments més destacats no fa mal a ningú.

Dilluns vaig anar a veure els Pixies a la Rockhal. Hi vaig anar amb dos amics: ell es va avorrir; ella va cantar a tot estrop totes les cançons i va sortir caminant sobre un núvol. Jo em vaig quedar entremig: em va agradar però sense commocionar-me. L’ambient era bastant fred per diversos motius: la disposició de l’escenari, l’excessiva presència del formigó de les parets de la sala (de vegades les tapen amb cortines, dilluns no ho van fer i semblava que fóssim en una nau industrial), l’aforament incomplet (devíem ser dos terços dels possibles), no van tocar “Debaser” i, especialment, la poca comunicació del grup. En tot el concert, van pronunciar una única paraula: Hey, que va servir, de passada, per anunciar que pensaven tocar la cançó amb aquest títol. Sort que van saludar amb la mà quan marxaven… De tota manera, escoltant-los, em va ser fàcil entendre per què van ser un dels grups més influents de finals del segle passat. L’endemà, una companya de feina va afirmar que el millor concert d’aquella nit va ser el de Bastille a l’Atelier. No conec el grup i no hi vaig ser, per tant, no opino.

Dimarts hi havia diverses opcions: la classe sobre el Decamerone de Bocaccio, la classe de llengua croata, una pel·lícula grega, però vaig preferir anar a escoltar en Vicent Partal, que ens va venir a veure al Centre Català. Va ser un plaer escoltar-lo i sopar amb ell: és algú que té coses a dir i que les sap explicar sense agafar aires messiànics, com els passa a moltes llumeneres del país. En l’article de dimecres, l’Anton va resumir molt bé la xerrada i, de fet, el propi Partal s’hi va referir en el seu bloc. Jo em puc estalviar, doncs, altres comentaris.

Dimecres també se m’oferien diverses opcions, des del concert del francès Gaëtan Roussel a la mateixa pel·lícula grega de dimarts, però vaig triar una opció “irlandesa”: vaig anar a un bar amb un amic italià i vam estar xerrant al voltant d’unes cerveses belgues. Entre d’altres coses, vam parlar de l’edat i de la creativitat (també de l’Anestèsia local). Tant vam xerrar que se’ns va passar l’hora de sopar… no només la nostra… Des d’aquí demano perdó: ja se sap que, enduts per la conversa, és fàcil perdre la noció del temps.

Dijous al migdia vaig anar a una reunió en una galeria d’art per començar a preparar el Printemps des Poètes, una manifestació poètica anual de la qual ja he parlat alguna vegada, i al vespre començava el festival de cinema brasiler a Luxemburg i vam anar a la sessió inaugural una amiga, jo… i el Gran Duc Enric. No, el Gran Duc no va seure amb nosaltres. Vam veure la pel·lícula Colegas, una road movie trapella i onírica que narra la història de tres joves amb síndrome de down que s’escapen de l’institut on viuen per mirar de fer realitat els seus somnis. A més de les autoritats, a la sala hi havia el director de la cinta, Marcelo Galvão, que va respondre les poques preguntes que li van plantejar i va encaixar amb calma els molts elogis que sí li van adreçar. Si sapigués parlar brasiler, també n’hi hauria fet jo algun.

Ahir, entrada al cap de setmana amb fanfàrries: Nick Cave and the Bad Seeds a la Rockhal. Fa molts anys, després d’un concert a Barcelona d’aquests australians, l’expert en música de l’empresa va comentar: “És el millor i ho sap: amb la primera cançó ja es justifica el preu de l’entrada; la resta és un bonus”. Després de la meva primera experiència, puc afirmar que exagerava: vaig haver d’esperar a la tercera cançó (“Tuppelo”). El concert va ser magnífic i no cal que en doni detalls: qui pugui, que ho visqui una vegada. Sí que vull dir que en Nick Cave va demostrar per què té la fama que té (recordo un article de l’Empar Moliner, fa molts anys): una veu profunda i melodiosa que no va defallir en dues hores llargues, no va parar de ballar (allò que ara en diuen “donar-ho tot”), va comunicar amb el públic en tot moment (parlant, cantant o ballant) i sovint es va atansar a la zona més baixa de l’escenari, on estrenyia mans i es deixava acaronar per les fans sense perdre la concentració ni el fil de la cançó. Amb la reputació que té i veient-lo cobert de mans femenines, no era difícil imaginar-lo baixant de l’escenari i copulant amb deu o dotze fans totalment embogides davant dels cinc mil espectadors d’ahir i sense deixar de cantar. Quina bèstia, certament.

Avui tinc diferents opcions: una obra de teatre (Putain, 35 ans, de Claude Frissoni), un documental (Nosotros) seguit de debat organitzat pels amics del Círculo Machado, el concert de Bob Dylan, la fira de vins i caves (crémants) luxemburguesos, la fira del llibre de Walferdange o quedar-me a casa rondinant entre dents que en aquest país no hi passa mai res. De fet, voldria dedicar aquest article a totes les persones que diuen que s’avorreixen a Luxemburg. Tanmateix, per donar-los veu, si trobo el temps i si no hi ha novetats en les negociacions per formar govern, escriuré l’antítesi d’aquest article la setmana que ve.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús