Elogi dels blogs

Anton Marco | Luxemburg

 

Parlar costa poc, tothom n’aprèn, és una necessitat. Aquesta necessitat uns la conreen més que uns altres. Les dones més que els homes, per exemple. El fet d’escriure és una altra cosa, però, de fet, serveix per al mateix: comunicar-se. Comunicar les teves necessitats, els teus sentiments, donar la teva opinió, etcètera. Les dones tindrien, doncs, més necessitats, més sentiments, o més necessitat d’expressar els seus sentiments o de donar la seva opinió? N’hi ha que diuen que sí, altres que no, vés-ho a saber.

El nen arriba a l’escola quan ja sap parlar, sa mare n’hi ha ensenyat. Allí, a l’escola n’hi haurien d’ensenyar més, o millor. Passa, però, que no paren de dir-li: calleu nens, nens calleu. Es van fent grans, i a mesura que passa el temps l’ordre continua: voleu callar? Passen a secundària i continuen sentint la taxativa: voleu fer el favor de callar? De mil maneres ho senten dir. Deu ser la frase que més es repeteix durant tot el seu currículum escolar. Clar, al final s’aprenen la lliçó. I en no parlar ni com cal ni quan cal, acaben per no saber-ne. I en no saber parlar, no aprenen a escriure: així de fàcil. És que no saben redactar, sovint sentim queixar-se als professors. Però mai no es queixen que no sàpiguen parlar, això no els convé: els convé que estiguin muts, ben callats.

De fet això no és culpa dels mestres, no, això ve de lluny. En el meu entendre això ja ve de l’antiguitat, quan els únics que sabien escriure eren els sacerdots i els funcionaris, que parlaven un llenguatge diferent del de la gent, del de les necessitats, sentiments i opinions de la gent. Els mestres l’únic que han fet és continuar organicament la tradició funcionarial i sacerdotal, que les lleis i les normes de bona conducta sobre l’educació, la cultura, la comunicació… no les fan els mestres, les continuen fent els de sempre, els funcionaris, o els que dicten les santes paraules des dels faristols exigint silenci.

Els periodistes d’ofici, finalment convertits al periodisme de “camiseta”, conreant les necessitats dels que dicten la santa paraula, nuncis, missatgers i heralds de la gran faristolada, en lloc de fer el que haurien de fer, el seu ofici, s’han arribat a convertir en els moderns funcionaris de la nova classe sacerdotal, la que domina els mitjans de comunicació. I entre els bisbes que orienten aquesta santa mare església que és l’opinió pública orientada, embrutidora de totes les veritats, són els auto-proclamats crítics -i segons els camps, també anomenats analistes-, els clergues que millor es maneguen en les sagrades escriptures, i a ells correspon, doncs, d’enviar als no creients a l’infern si no guarden el respectuós silenci que la santa opinió pública exigeix. No convé, ara no toca… etc., són les consignes corresponents al “calleu nens”.

Deixeu, bona gent, deixeu brollar dels vostres cors, dels vostres esperits, de les vostres ànimes, de les vostres ments, les vostres veus interiors expressant les vostres necessitats, els vostres sentiments, donant la vostra opinió amb tota llibertat. Tireu pel dret i si algú us fa callar no li feu cas per més que sigui bisbe, cardenal, el més erudit de tots els crítics o l’imam de la cantonada. Digueu-hi la vostra, que per a això s’han fet els blogs.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús