A en Fabio

Anton Marco | Luxemburg

 

Robert Allen Zimmerman, el músic, cantant i poeta, es va presentar la setmana passada a Luxemburg. Afigurant una imatge genuïna, tan seva com original. Ja fa anys que es presenta amb un barret entre vintage i del far west i amb una levita que pot fer recordar a un jueu o a un predicador decimonònic del Middle West venent xarops i ungüents que curen tots els mals dalt d’un empostissat.

Ell està per sobre de tot. I sobretot per sobre del “què diran”. Sempre ha estat igual, ell se’n fot dels convencionalismes buits.

I can’t understand, she let go of my hand
An’ left me here facing the wall
I’d sure like to know, why she did go
But I can’t get close to her at all

Mentre entonava aquesta lletra em venien al cap la decepció que va causar a molts ja en la gira del 2011. No pas als seus autèntics fans, que entenen molt bé el que diu quan entona el ‘I don’t Believe You’… I can’t understand… coses que no entenen els potencials seguidors joves. Coses de vells, deuen pensar. Tenen raó, quina altra cosa s’és als setanta-dos anys i la veu enrogallada. Per més que els intensos efluvis sonors de la seva harmònica ens transportin nostàlgicament a un altre temps…o qui sap si per això mateix. Amb els esquemes trencats del Dylan jove i cabells arrissats al vent raspant una Stratocaster que guardem en el nostre imaginari… els fans de tots els temps li ho perdonen/m tot.

Qui sap si de jove s’hauria emprenyat si mai hagués pogut somniar de llegir el que escric. Segur que, ell que riu tan poc, es fotria un fart de riure, crec. «She acts like we never have met». Així és la vida i les respostes que ens ofereix; les respostes del poeta, més que les del músic se’ns presenten com si mai ens haguéssim vist… misterioses, enigmàtiques. La resposta està en el vent: vés, corre, atrapa-la, Fabio.

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús