Amics

Anton Marco | Luxemburg 

És cert, com diu en Màxim en el seu article (19/06/2013), que la paraula amic «permet estalviar matisos i dedicar més temps a explicar la part realment important de l’anècdota, paràbola o raonament de torn». Però no és pas menys cert que amb el mot amic, en escreix, en català, també hi podem denotar una gran varietat de matisos, de singulars situacions més enllà de regalades emocions i sentiments. Així, tenim altres maneres de dir «mig amic» -expressió que va mig recuperar en Peret a la nostra parla- com ‘amic de barret’, ‘amic de bon dia’, ‘amic de la bossa’ o ‘amic de l’olla’. Expressions, totes elles,  que s’usen poc, car ofensives sinó injurioses. I per a indicar el mal geni diem ‘posar cara de pocs amics’ o ‘no tenir amics ni parents’ per a denotar ser dur de cor; o ‘no tenir armes a la bandera’ per a indicar que s’és provocador, instigador o subversiu.

Els antics, per a dir d’algú que estava “gras i bo”, deien: ‘Estar bé amb sos amics’. I també significava ‘tenir molts de diners’. Encara que els que tenen molts diners solen mancar d’amistats, diuen. Una cosa implicaria l’altra, però l’altra no implicaria la primera. No es pot entendre una persona feliç sense amics, a menys que sigui avar de mena: “l’avar ric, no té parent ni amic”.

Diem també ‘i tan amics com abans!’ per manifestar indiferència pel resultat d’una gestió. Car el valor de l’amistat està per sobre dels negocis. En Joanot Martorell a Tirant lo Blanch hi diu «Qui troba ver amic, troba tresor». Però les dites que més m’agraden a mi son aquestes: ‘Val més bon amic que parent ric’, ‘Els parents, així com són; els amics triau-los bons’, ‘Cada amic té es seu xeric’. I les que em fan més gràcia, del refranyer valencià: ‘Amic que no deixa i gavinet que no talla, fes-li una falla’, ‘A l’amic i al cavall, no els canses mai’, i la seva variant: ‘A l’amic i al cavall, no cansar-lo, i si convé, rebentar-lo’, ‘Si vols esser amic del gat, grata-li el cap’, ‘Els amics i els botons són per a les ocasions’, ‘Sabater amic o parent, calça car i més dolent’.

Els valors de l’amistat acompanyen sovint la naturalitat i la franquesa, ‘entre amics i soldats, compliments excusats’. Tanmateix quan amistat s’arriba a confondre amb la familiaritat engendra certa mesquinesa: ‘entre amics no hi calen estovalles’, que diuen els mallorquins. En fi, i no us canso més que “qui de tots és amic, o és molt pobre o molt ric”.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús