EX-NORMA

Anton Marco | Luxemburg 

 

Ho han dit a la tele: santa paraula! La tele és, ara, la trona des d’on es dicta el que es pot dir o no es pot dir. Sí, a mitja tarda han dit avui que ja podem dir sisqueraalego i fadrí. I jo ja m’he quedat despreocupat i amb la consciència tranquil·la. Ara ja ho podré dir, ara ja no me n’hauré de privar. Encara que, ben pensat, sempre hi haurà algun lletraferit d’aquells que presumeixen de no veure mai la tele que no se n’haurà assabentat i encara m’hauré de sentir amb petulant esvaniment allò que tant fereix: Què diu aquest ara? Tan aviat com pugui m’ho faré gravar en un stick, MP3 o quatre d’aquests i ho portaré a la butxaca per a justificar la meva parla i consciència. No fa pas gaire encara, un instruït a l’ús i en l’ús d’aquests, un dels que es passen la vida anant al darrere de fer mèrits per a entrar de director general d’alguna cosa que s’haurà de dirigir i ordenar en el proper govern, es lamentava. Deia i argumentava, com qui escriu un memorial de greuges, que, ara, era independentista perquè quan era petit li donaren una galtada per haver dit fetge en no trobar la paraula en castellà. Això sí que són mèrits, valga’m Déu! Fetge sí, alego no. Com allò de Cuba sí, ianqui no. O era al revés? I ara em pregunto com és que de ‘normal’ es composa ‘subnormal’ mentre que no es diu ‘subdotat’ ni ‘supernormal’?

Ja podem dir sisqueraalegofadrí malgrat fins ara no han estat mots “indispensables en los tribunales, en las aulas y academias, y común en los púlpitos, y en los asuntos de comercio, de literatura, y en casi todos los de alguna gravedad“, com encapçalava el pròleg del diccionari d’en Joseph Belvitges publicat el 1803. Ni tanmateix me’n vull privar ni me’n privaré encara que el meu més estimat amic, aquell que tampoc presumeix de ser norma, perquè li és privat d’aitals coses seents, les de tenir en propietat la normativa regla; encara que el meu preat Alcover-Moll em digui que sisquera és un castellanisme inadmissible, no me’n vedaré pas mentre els de la tele diguin solter en lloc de fadrí per més que el meu preat amic no els titlli a ells, als encarregats de subjectar tot el capteniment del tresor que és la nostra parla, el mot d’inadmissible castellanisme. Què sabran ells de castellanismes? Si els grans professionals de de la tele en diuen tres per cada quatre mots… replicant totes les paràfrasis del castellà.

O potser ha arribat l’hora de donar pas a la nova renaixença, de voler recuperar al bisbe que encara té esculpides ses màximes a la façana del monestir de Montserrat. Que, per cert, a l’Epistolari de Josep Torras i Bages, allà pels temps d’abans de la Primera República, hi surt sisquera sis cops. I no la titllen pas de “la parla de les terres de l’Ebre”, ni de registres de l’alt o baix Maestrat. En les meves inusuals lectures, he descobert a un notabilíssim català del segle divuit, un dels pocs que escrivien -i a sobre en català-, que potser ara el registrarien com a barceloní, vés-ho a saber, perquè era i vivia ben bé a Barcelona encara que fes part de la noblesa rural, que emprava aquests mots que ara en diuen registres i formes dialectals. Formes i dites acusades de castellanismes pels de Barcelona… d’ara, que, mal no m’està dir-ho, són qui més castellanismes a tota hora i moment empren, vaja. Avesats com ja estan a la uniformitat que el control del gran eixam requereix, a les geomètriques i anivellades cel·les del gran rusc; als estàndards únics que menen a formes estrictament homogènies, indivises, en definitiva al pensament únic. Que emprant de referència un dialecte que ultra tenir com a base els trets del català central no arriba a imposar-se, que dic, ni de lluny apropar-se sinó per a malavesar l’estàndard de la llengua escrita.

El Dr. D. Josep Torras diria i deia i escrivia -i copio-

-“espero que aquesta vegada farà més bondat i que sisquera sia per quatre mots…”
-“que no té ja lo to de l’esperit vacil·lant ni sisquera despullat de la fe.”
-“pràctica de que sisquera se dispensen en les festivitats de St. Felip”
-“ni sisquera els fiu mirar les cartes.”
-“més ni sisquera pogui fer diligències per veure’l.”

Sisquera mas que sigue alego, que deia aquell, que prompte arribin aquests nous aires que ens deixaran respirar, dir i escriure els mots que tenim al pap sense que cap posseït reduccionista o lletraferit de fira ens miri per damunt l’espatlla volent advertir-nos de posar esment a castellanismes i barbarismes. Ho heu sentit mai dir en castellà a cap castellà sisquera? Vaja home! D’alego en diu el meu preat amic, barbarisme. Quedo més tranquil, que sembla implícit que un castellanisme no és prou barbarisme. O que un barbarisme hauria de tenir més bona acceptació que allò altre, no em queda del tot clar. Alego ens podrem alegrar, sinó gaudir, d’aitals innovades normes que aitals reglades autoritats permeten sense temor a cap galtada, que fetge i freixures ja ho sabem dir… i no ens en falten.

Molt em temo que qui orienta tot aquest maldar no siguin altres que els que en Josep Pla titllaria de jesuítics. Gent reputada erudita, que no il·lustrada, aquells que d’una banda titllen la classe de mots citats de propis d’una literatura d’ús local, anecdòtic, humorística; d’una literatura per a usos casolans, relacionada amb la xafarderia i la maledicència… Gent reputada per haver llegit a Montesquieu i a Voltaire. Jesuitics purs, puristes de la llengua incapaços de reconèixer el valor de qui sabia escriure i escrivia en català en el temps que ho feien Marivaux o Beaumarchais. I que, si s’han llegit a Prévost o a Bernardin de Saint-Pierre… en català, no ens voldrien justificar els castellanismes i els gal·licismes emprats dojo que s’han hagut d’empassar per a fer-ho.

Com deia aquell, els diccionaris: déu n’hi do, ho contenen tot, és com l’univers en kit, en peces desmuntables, el mateix déu. Si els diccionaris són l’últim refugi de l’aventura, de lo fantàstic , de la poesia… el poder màgic dels diccionaris, que sens dubte serveix per a portar-nos a la boca el mot precís i protegir-nos dels errors, els diccionaris catalans en tot cas, hi són sovint per a menystenir-nos quan contradiuen les nostres conviccions profundes des de la seva màxima autoritat, o frustrar-nos quan no hi trobem el que hi anem a buscar. En general els diccionaris, contràriament al que hom pensa, no contenen mots, els subjecten. De fet en els diccionaris més que els mateixos mots hi trobem la relació de definicions, ortografies, etimologies… dels mots. Si ens hi sabem passejar, sovint hi trobarem paraules que desconeixíem o n’ignoràvem la polisèmia a partir de les quals podem deixar volar les nostres fantàstiques imaginacions si les utilitzem per viatjar com els vehicles espacials i no ens hi encapsulem massa.

Un parell de reflexions més: la riquesa d’una llengua es determina per la quantitat o per la qualitat de les paraules que amalgama? I dos, si en un diccionari s’hi recullen els mots d’una llengua, els termes d’una ciència, d’un art, d’una activitat, etc, amb llur significació, disposats en un ordre alfabètic, que pot contenir d’altres informacions de naturalesa gramatical, fonètica, etc, de tots els diccionaris que he arribat a fullejar, mai n’he vist cap que s’hi relacionessin els mots inadmissibles. Coses de l’especificitat catalana.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús