Les aquarel·les de la Lídia

Anton Marco | Luxemburg 

 

Diuen que qui s’hi posa no para. És el que tenen les aquarel·les. I qui diu aquarel·la diu aigua, però na Lídia no les fa amb colors que diluïts expressen tons humits. Primer fa el dibuix ben marcat sobre el blanc del seu carnet de fulls gruixuts. L’aigua és tan sols el mitjà pel qual transmet al paper els pigments dissolts sense aglutinar-los. I em diu que ho fa per simple afició, que no utilitza altres substàncies com ara goma del Senegal, l’aràbiga ni, com els molt versats, no hi afegeix altres components com glicerina, mel, fel de vaca, ni conservants com l’ortofenilfenat de sodi. Senzillament pinta aquarel·les. Això, imagino, l’ha ajudat a fer-se amb aquest país d’hiverns aquosos. On un pot sortir a pintar al carrer sense haver d’emportar-se l’aigua de casa i on la tècnica en el maneig de les aiguades és tan natural com les boirades, boirines, ruixims i altres entelades calitges. L’aquarel·la sense grans trucs ni recursos, o com un recurs més, o com a mitjà d’expressió de les primeres impressions de la ciutat. El cert és que li surten uns paisatges delicats, d’execució més naïf que bucòlica. Amb la força i l’originalitat creativa pròpia de l’assumpció del nou paisatge urbà i de les perspectives que el seu trasllat a Luxemburg li ha comportat.

L’aigua és la principal protagonista de l’aquarel·la, la causant de la transparència i lluminositat que la caracteritzen, impossibles d’aconseguir gairebé amb un altre mitjà. Encara hi ha, però, detractors de l’aquarel·la, que la titllen de ser una tècnica de “segona”, recolzant-se en arguments com la inestabilitat del color. A mi sempre m’han agradat les aquarel·les, potser perquè és la tècnica d’artistes sense la vanitat de voler fer que la seva obra sigui més important que allò que pinten.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús