Memorialística

Anton Marco | Luxemburg 

 

Com passa el temps, aviat farà dos anys, el 2012 vàrem tenir l’honor de rebre en el CCL en C.R., el memorable J.L.C.R. No hi ha cap altra paraula que ho defineixi millor, memorable. M’ha costat trobar el mot, però és la paraula que més hi escau. A mi se’m va encarregar de fer-li la visita per la ciutat, com era d’esperar i costum. Però el que no era d’esperar va ser la impressionant sensació que em va causar l’home. Amb l’edat em costa trobar els mots per a definir una situació. Sempre envejaré a J. Pla. Ell sí que trobava la paraula escaient per a cada cosa que volia dir o per a cada qüestió que volia fer entendre. Fins i tot trobava el mot encertat per a dir allò que no volia que s’entengués del tot o que potser ni tan sols ell acabava de copsar, però que s’havia de dir, d’escriure, vaja. La jornada amb en J.L.C.R. l’he d’escriure i descriure com d’impressionant impressió, valgui’m la repetida doblada redundància. L’home, tal com acostumava a dir en P. Maragall és, al natural, igual que representa a la tele. Maragall, home de boutade fàcil, ens ho va amollar anys enrere, també de visita a Luxemburg, amb aquella mitja rialleta de noiet entremaliat: “La gent sempre em diuen que sóc, al natural, igual que com surto per la tele”. Allò, aquella expressió, arrencava dels presents una també mitja rialla distesa, relaxada, com a festiva, tranquil·litzadora, vaja. Llavors, si a algú se li escapava la sanglotada, ell arronsava sobtadament les celles i tornava a posar ordre a un eventual incipient excés entre la tropa congregada. Tot un líder. Com en C.R., tot un líder; tot i que ni un ni l’altre manin ja gaire ni res. En J.L.C.R. va arribar i moldre: Veni, vidi, vinci. Per emprar la mateixa fórmula d’en Juli Cèsar després de la batalla de Zela en la qual va vèncer al Regnum Pontii. Aquí a Luxemburg no hi havia de guanyar cap batalla ni convèncer a ningú que l’anés a votar ni a ell ni a cap partit, que, com l’altre, ja va estripar el carnet molt temps enrere. És curiosa la mania que tenen tots els líders a estripar els carnets de llurs respectives organitzacions tan aviat com en són destituïts dels càrrecs, com una mena d’acte últim, sinó sublim, de lliurament de responsabilitats.

Més impacients encara que aquells socis de clubs de futbol que després de tota una vida pagant la quota, tan bon punt es perden tres o quatre partits seguits, ja hi som. I aquí no hi ha distincions entre dretes i esquerres. El va estripar en Verstrynge quan el van fer fora de l’Aliança Popular i, com ell, bona part dels dirigents del PC l’any 1985 quan va passar el que va passar. Més greu era en els temps d’en Juli Cèsar, que quan perdien una contesa ho remataven d’una altra manera. Ara estripen un carnet i se’n treuen un altre, com l’altre Colom o àngel caigut, o, recentment, Vidal-Quadras, paradigma vivent de la lleialtat, o el mateix Rei dels Belgues, que també va abdicar i ara se’ns queixa del retiro que li ha quedat. No, en J.L.C.R. podia haver estripat el carnet tal com ho manen els cànons de les desfetes, però encara guardava el port d’un líder, l’aire d’un general i l’aparença d’algú que sap el que es porta entre mans, com un Cèsar. Es fa presentar amb l’apel·latiu «honorable» i es dirigeix a l’audiència amb la impetuositat pròpia d’un militant novell amb el carnet en tràmit però amb ganes de fer carrera.

L’organització havia previst que l’home descansés el matí següent al dia del viatge i de la seva conferència nocturna. Res de res, ell, de bon matí peu a terra i a trescar el Luxemburg que jo li havia preparat. Vaig arribar a l’hotel un quart d’hora abans del que havíem quedat. Ell, però, ja m’hi esperava. I res d’asseure’s pels blans sofàs de les recepcions, a peu dret. Ell i la Teresa davant de la porta giratòria que dona al carrer a punt d’agafar-la com aquells nens pendents de pujar al carrusel tan aviat com sigui possible. Sempre «al quite», ell. Ves quins mots em surten. Hauria hagut de dir «a l’aguait», que és més normatiu. Ja ho deia en J. Pla, que escriure en català és prou difícil. Llengua curta d’adjectius. Per això Pla se’ls havia d’inventar. Al quite, que no a l’aguait. «A l’aguait» comporta la noció de cautela, d’emboscada. I en JLCR no és home de trampes. Franc, obert i disposat. Al quite com un torero, donant la cara a la realitat que ha d’encarar. Em sap greu que m’heu hagut d’esperar, però em semblava que arribava amb un quart d’antelació, els vaig dir només arribar. Ells dos alhora, afables, amabilíssims, es van excusar, també. Sabien perfectament a l’hora que havíem quedat, però van afegir que la raó de la pressura era el costum que «hem de tenir els que no som de Barcelona, que sempre hem de sortir de casa una hora i mitja abans que els de la capital». Aquí ja em va sortir la mitja rialla que, ves a saber, és la mateixa mitja rialla que ens volia arrencar en Maragall. No ens havíem vist mai abans. Bé, jo sí, a la tele i un parell de cops pels carrers de Tarragona, i mai a l’estanc de casa pairal de Cambrils on tinc sovint costum d’anar a comprar tabac. Una vegada a la cafeteria Arimany en els temps en què l’inefable L. M. Xirinacs i el recent ja també desaparegut J. M. Castellet rebien guardons de l’Associació Mundial de la Pau a Viena i en què ell encara devia remenar per entre el PSAN i l’Assembla de Catalunya i, com passa el temps, ja més cap aquí, davant de la botiga d’esports que hi ha en el carrer del Cos del Bou, quan ell era encara Conseller d’en Maragall o quan l’acabaven de destituir de Conseller en Cap, no ho recordo del tot bé. Recordo, això sí, que era en un d’aquells moments de màxima crispació catalano-espanyola. I posats a recordar, recordo que en veure’l davant del magatzem d’esports de la baixada del Cos del Bou vaig pensar, «ostres, el Carod, què hi deu fer per aquí». S’estava, ell i la Teresa, a la mateixa vora de la vorera com si esperessin a algú o que passés alguna cosa, al quite. Al quite més que a l’aguait, que no era de nit ni s’amagava rere de cap fanal. Quiet i a l’espera; franc, obert i disposat. Al quite com un torero, esperant la sort de cara. Em sembla que devien ser les festes de Sant Magí. A aquella hora de la tarda els carrers anaven plens de gent però ningú no feia cas a la seva presència. Deuria ser que ja no era Conseller en Cap, que havia anat a menys. Però com passa amb els alpinistes, quan has de recular es recula, com quan passa amb els toros. Un pas enrere i donant la cara al toro. Es desfà una cordada i se’n munta una altra. La botiga en qüestió era, ara fa vint-i-cinc anys, de l’Òscar Cadiach, ho recordo molt bé. I segur que encara ho era aquell dia de Sant Magí, si no, què hi faria allí en JLCR al quite? Qui no se’n recorda de l’Òscar Cadiach? Nom també memorable. El primer català en pujar el cim glaçat de l’Everest. Què dic català, el primer espanyol! Que em perdoni en JLCR, que m’ha de perdonar, que de res serviria ser el primer català en assolir quelcom, si no ho fes també sent el primer espanyol. O pel davant d’un espanyol, o com un altre que també sent certa angúnia de lluir el ser espanyol, com diria o li agradaria dir a en JLCR. I qui no se’n recorda de què va passar quan el primer català que va assolir el cim més alt del món va assolir el cim més alt del món? Vaja amb les redundàncies! Com ho hauria expressat això en Pla? No ho sabrem mai. Però de ben segur que se li hauria arrencat una mitja rialla distesa, relaxada, però no festiva. I potser hauria encès una cigarreta per a guanyar el temps de cercar el mot més apropiat, el més encertat per dir allò que no volia que s’entengués del tot perquè potser ni tan sols ell acabava de copsar… tan sublim moment. Segur que no se li hauria escapat cap sanglotada. O potser hauria, ell, arronsat sobtadament les celles per a posar ordre a les idees en no trobar l’adjectiu escaient que estigués a l’altura, mai millor dit, o que despertés la profunda emoció que tan singular instant requereix. No li valdrien els seus trucs de conjuntar dos mots per a fer-ne un. Un moment sublim i únic requereix d’un sol mot. Memorable, no hi ha millor paraula, malgrat que entre els seus ja tant els fa.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús