Descobriments

Màxim Serranos Soler | 

 
Tot i que fa anys que té diners, de vegades Luxemburg mostra actituds de nou ric que fan que ens en riguem (sense malícia). La més típica és la de compensar amb capital un passat que no té: d’aquesta manera han sorgit en els darrers anys una sèrie de festivals que aspiren a cridar l’atenció però que no existien fa menys d’una dècada. Per exemple, entre avui i demà acaba el Discovery Zone. Malgrat el nom de canal TDT dedicat als documentals d’animals, es tracta d’un festival de cinema realment interessant.

No és que no hi hagués festivals de cinema a Luxemburg; ans al contrari, n’hi ha uns quants de veterans: cinema espanyol, italià, brasiler, portuguès, anglès i irlandès, de països d’Europa Central i Oriental, de pel·lícules amb temàtica social, de films dirigits per actors… i el Cicle de Cinema del Centre Català. El que passa és que tots ells estan organitzats per associacions o per les diferents comunitats d’estrangers i no n’hi havia cap d’organitzat pel país, la ciutat o les institucions cinematogràfiques nacionals. Fins l’any 2011, és clar, quan van posar fil a l’agulla i es van gastar una morterada (jo confesso: no tinc ni idea del pressupost) per dur a Luxemburg cintes que encara no s’havien estrenat comercialment (però sí vistes en altres festivals) i convidar-hi actors, directors i productors de primer nivell. L’experiència va tenir èxit i s’ha repetit fins avui mateix.
Discovery
L’edició d’enguany va tenir un preludi inesperat i que va fer que se’n parlés arreu. Resulta que la presidenta del jurat era l’actriu francesa Julie Gayet. La van triar pels seus papers cinematogràfics abans que es fes famosa pels papers cuixé. Tanmateix, de cop i volta, hi va haver força rebombori. Ja ens fregàvem les mans imaginant els estols de periodistes, però es veu que ella també se’ls devia imaginar i, al final, va acabar renunciant a l’honor de presidir el jurat. Per tant, ens hem hagut de concentrar en el cinema. Potser es tractaria d’això, en un festival de cinema… Amb tot, no han faltat personalitats per fer les delícies dels mitòmans, col·leccionistes d’autògrafs i fotògrafs compulsius.

Pel que fa al que hauria d’importar, les pel·lícules, n’he aconseguit veure quatre. La meva preferida ha estat Is the Man who is Tall Happy?, un documental del francès Michel Gondry (Eternal Sunshine of the Spotless Mind, L’écume des jours) en què entrevista el filòsof Noam Chomsky i, en els moments en què no mostra imatges reals, il·lustra amb animacions les paraules de l’entrevistat. Em va agradar tant, que la vaig veure dues vegades. Un sol cop he vist Big Sur, basada en l’última novel·la de Jack Kerouak, està bé però no impressiona. Parla de beatniks, d’alcohol i d’un cert concepte de llibertat. El millor són els paisatges i algunes escenes increïbles per poc convencionals dins les convencions, com la de la doble parella. En una sessió llunàtica, vam veure la franco-belgo-luxemburguesa L’étrange couleur des larmes de ton corps, un thriller al·lucinogen, barroc i colorista, amb una imatge espectacular i calidoscòpica barrejada amb un guió ple de sorpreses. Per acabar, Cavalls i homes, una curiositat islandesa que narra tragèdies quotidianes d’una manera tan descarnada que acaba semblant còmica. Quan no és directament còmica, és clar. El millor: els paisatges… i els cavalls. Potser acabo veient, demà, alguna de les guanyadores: les anunciaran d’aquí a poques hores.

Un dels grans mèrits del Discovery és que, durant una setmana, un amic meu plega a l’hora i no tres hores més tard. És broma: el mèrit és que tothom parla de cinema. Hi ajuda també el fet que coincideixi amb els Oscars (en la darrera edició, fins i tot, han premiat per primera vegada una pel·lícula amb part de producció a Luxemburg: Mr. Hublot, un curt de dibuixos animats) i amb els Filmprais (els premis del fons nacional per al cinema). Està bé, perquè així no parlem del temps… Bé, aquesta vegada no ens hem salvat de la conversa meteorològica: ha fet massa sol massa seguit.

Un altre tema de conversa habitual aquests dies són les badades de l’organització. Sembla que, tot i ser un festival amb vocació de professional, no s’escapa del casolanisme que defineix tants dels esdeveniments d’aquest país. Potser l’èxit els ha superat i ja n’aprendran. Ves a saber. Per si per no, aquí deixo alguns consells que he anat recollint i que podrien servir d’inspiració per millorar: millor gestió dels voluntaris, millor distribució de les entrades (sobretot per als que compren el passi del Festival), més projeccions de cada pel·lícula, horaris de projecció més diversos, més dies de festival, menys anuncis abans de cada projecció (o que en canviïn l’ordre) i, sobretot, que jubilin d’una vegada l’anunci del grup Utopolis.

Etiquetes ,

1 comentari

  • Isa Provenza

    10/03/2014 12:29

    Me tomo la libertad de completar tu artículo con el enlace al anuncio de la Cinematheque:
    http://vimeo.com/78106035

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús