El pont blau

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
Malgrat les seves dimensions reduïdes, el fet d’estar travessada per una vall més aviat profunda i en ziga-zaga fa que la Ciutat de Luxemburg sigui una ciutat de ponts. De fa alguns dies, un nou membre s’ha afegit a la família. Pobret, és un membre no volgut: hi ha qui diu que no era necessari i que els sacrificis que exigeix són, ras i curt, excessius. A mi m’agrada, però intentaré no deixar-me dur pels sentiments, perquè serà un pont efímer.

De fet, aquesta temporalitat és la que fa que el pobre pont no tingui ni nom. L’he sentit anomenar el “pont provisional” i el “pont blau”, nom que m’agrada més perquè remet a un moviment artístic alemany i als amics del casal català d’Hamburg, a més de fer de paral·lel perfecte amb un dels ponts estrella de Luxemburg, el pont vermell (nom oficial: Gran Duquessa Carlota). Tanmateix, no crec que la manca d’amor amb què ha vingut al món es degui a la condició efímera (al cap i a la fi, res no és etern en aquest món) sinó al fet que físicament és paral·lel al pont més emblemàtic de la ciutat: el Pont Adolphe. Resulta que l’any del centenari d’aquesta gran obra d’enginyeria, van descobrir que el pont tenia greus problemes estructurals i que era necessari intervenir-hi, que volia dir impedir de circular-hi. Com que connecta dos punts neuràlgics i, per tant, és un dels ponts més transitats de la ciutat, van voler reduir el garbuix de trànsit bastint un pont paral·lel a poca distància. De seguida hi va haver protestes. Per considerar l’obra cara i innecessària, per la tala de molts arbres a la vall de la Pétrusse i pel canvi de fesomia de la Place de Metz (on han desaparegut dos parterres ben bonics). M’imagino que devia pesar més el fet d’evitar una congestió total diària durant uns quants anys i per això devia tirar endavant el projecte de pont.

L'Adolphe i el Blau

Trobo curiós que la gent no s’estimi aquest nouvingut. No només perquè, al final, ha quedat prou bonic sinó també perquè l’hem vist néixer i créixer. Jo, que passo cada dia pel Pont Adolphe, he vist com anava avançant peça a peça. Em sap greu no haver-li fet una fotografia diària, o si més no setmanal, perquè ara podria fer un muntatge ben il·lustratiu de totes les etapes d’aquesta construcció que s’ha anat desplegant davant dels meus ulls. Tanmateix, estic segur que més d’un sí ho ha fet: cada dia, amb la bicicleta, he d’esquivar fotògrafs. És a dir, no perdeu l’esperança de trobar per aquests móns d’Internet una col·lecció d’imatges de les fases de construcció.

Ara només espero que l’obrin per ser un dels primers a passar-hi (havien d’inaugurar-lo dissabte 1 de març, però no va ser possible) perquè gràcies a ell el meu itinerari diari per anar a la feina serà sensiblement més curt. Els meus altres desigs són, primer, que aguanti, perquè hi hauré de passar moltes vegades abans no acabin les obres del seu germà gran (o el parentiu que tinguin) i, segon, que hi posin un carril bici. Senyora Polfer, aquí queda la meva petició.

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús