Els rics

Els rics feliços de veritat eren aquells que en temps passats vivien embolicats dins d’un capoll d’or com els cucs de seda que al final es convertien en crisàlides. Jo tenia una amiga d’aquesta espècie, la primera en parlar a la ganguilera. Un dia passejava amb ella per Recoletos amb el seu Lulú quan un captaire es va apropar a demanar almoina. En veure ella que aquell ésser li allargava la mà, es va abraonar d’escarafall sobre la seva mascota. “Què li passa a aquest senyor?”, va exclamar refugiant-se en els meus braços. “Tranquil·la, només és que és pobre”, li vaig dir. Acabada de sortir del seu capoll era al primer pobre que veia de prop. Rics feliços eren aquells que ignoraven que en el món existia la pobresa i ballaven, bevien, viatjaven i suraven sobre l’harmonia dels números. Els pares de la meva amiga, aristòcrates de punta de branca, que entre ells es parlaven sempre en anglès, tenien una finca de cinc mil hectàrees on hi havia alzines que, en no haver-les podat per pura desídia des del segle XXIII, s’havien convertit en catedrals d’ombra. Un dia la meva amiga es va perdre entre els múltiples turons de la finca i no encertava a tornar al mas. Es va topar amb un dels seus jornalers a qui va suplicar: “Pagès, where is my house?, digui’m on és casa meva”. Era una d’aquelles crisàlides, que semblava haver-se escapat d’una llibreta de Proust. Ja fa molt que aquest temps ha mort. Avui ser ric i exhibir de forma impúdica la riquesa s’ha convertit en un esport d’alt risc. Els pobres formen ja una mar tempestuosa que bat contra els penya-segats de la política i ha obligat els rics a fer-se invisibles, refugiats en les seves blindades llorigueres. Si en el fons l’Estat no és més que una organització, cada dia més complexa, cara i neuròtica, per a impedir que els pobres matin als rics; avui ser un polític enmig de la misèria és l’última forma de viure perillosament. Aquell capoll d’or s’ha transformat en un porc espí eriçant metralletes. Al voltant de l’illa dels rics hi ha un abisme ple de cossos naufragats sense que el mar n’oblidi els noms. Ja no és possible navegar per aquestes aigües mortals amb l’antic plaer d’un anunci de Martini. Tot sigui dit, aquella amiga meva que s’havia convertit en crisàlide un dia va voler volar i es va llançar per la finestra d’un pati interior.
———-

Traducció, amb llicència, de la columna de Manuel Vicent apareguda a El País el 26/01/2014.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús