La premsa del dilluns

Anton Marco | Luxemburg 

 

Mentre articulistes de referència de la capital com M. Vicent i J. Marías ahir ni en parlaven, avui és portada a la premsa luxemburguesa el que precisament ahir passava a Madrid. En foto gran s’hi veuen els aldarulls, caòtics i violents enfrontaments entre joves i policia. És més, en J. Marías dedica l’article a defensar la tesi que a ell “No le toca meterse en este fango“. Tan embolicat ho deu veure…

En Vicent seguint els passos de Vázquez Montalbán, defensor de la idea que es podia interpretar la política espanyola com una metàfora del que succeïa en el futbol, ens interpretava en la seva columna el que hauria de succeir a la tarda en el partit que també ha estat portada a la premsa luxemburguesa d’avui. En Vicent ens recorda vells dimonis: “Durante la dictadura bastaba con pronunciar la palabra partido y todo el mundo sabía que te referías al partido comunista. Ahora en democracia no hay más partido que el clásico entre el Real Madrid y el Barça.” Segueix en Vicent amb les seves metàfores preferides: les del món clàssic amb la seva corresponent carrega mitològica. “Algunos intelectuales detestan el fútbol porque, tal vez, solo ven en este deporte un espectáculo alienante de masas, cuando, bien mirado, se trata de la representación moderna del doble eje que mueve toda la filosofía griega: la dialéctica entre Apolo y Dionisio, entre la idea y la orgía.” Vicent un cop més ens dóna una lliçó d’interpretaciò filosòfica. Apol·lo i Dionís s’enfrontarien aquest diumenge a les mundanals arenes. Expectants els seguidors o adoradors de les dues maneres d’interpretar, veure o creure el món que els ha tocat viure. Fiant uns als atributs més comuns d’Apol·lo, l’arc i les fletxes, el plectre i l’espasa; l’Apol·lo de l’equip apol·lini estaria representat a la gespa per un gladiador lusità, mentre que per l’altra banda algun cucurull dimoni defensaria els impurs colors dionisíacs, representant l’èxtasi i el desordre, el que Vicent, bon bevedor de gin–tònic, anomena l’orgia. La perfecció i la racionalitat contra l’inefable i truculenta bellesa que captiva per l’erotisme més que per l’exacte càlcul de les proporcions.

L’apol·lini Apol·lo no ho va poder pair i en acabar el partit no es va poder estar de dir que el món està contra ell. El cert és que potser ser sí que ho està. Com embolicat, desordenat i caòtic ho deu veure en J. Marías. En Vicent ja ho profetitzava quan rematava la columna amb un “…y Apolo se va a la mierda.” Un pèl prosaic com a reflexió mitològica. Tan prosaica com el que també profetitzava en Vicent: la culpa seria de l’àrbitre. La culpa serà sempre d’algun cucurull dimoni quan qui no guanya és l’Apol·lo.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús