Guillotina

Un pensament pur podria ser el que s’emana del cervell quan la guillotina o la destral del botxí acaba de tallar el coll de la víctima i el seu cap roda dins d’un cistell. És de suposar que l’impuls sanguini mou encara les neurones de la xarxa nerviosa durant un parell de segons, temps suficient perquè el cervell alliberi de forma automàtica la descàrrega d’un pensament pur, sense adherències derivades dels sentits de la resta del cos. Potser és a aquest mecanisme cerebral al que es referia Descartes quan va consagrar el principi filosòfic per resoldre el dubte metòdic sobre l’existència: penso, per tant existeixo. Dins el cap del Baptista, que fou ofert a Herodes en safata de plata, probablement hi ballaria encara Salomé la dansa dels set vels. El conjunt de judicis que van formular estant ja dins de la cistella sanguinolenta els cervells de Lluís XVI i Maria Antonieta, de Danton i Robespierre, i de 16.800 decapitats més, en resultaria l’essencial collita de la Revolució Francesa; si fos cert que el mateix cervell de Monsieur Guillot, l’inventor de la guillotina, condemnat a fer la prova del seu propi invent hi va rodar, sens dubte es va quedar enlluernat de la ironia. El fantasma d’Ana Bolena encara es passeja amb el cap sota el braç pels soterranis de la Torre de Londres a gust dels turistes i Thomas More amb el cap estrinxonat va trobar per fi en el cistell la Utopia.

A aquesta estirp de decapitats insignes acompanya una rècula innombrable de criminals i bandits infames, de gent subalterna sense més atributs, la majoria innocent, que ha sucumbit a la destral del botxí o la fulla del docte Guillot. Dins del cistell els seus pensaments constitueixen l’últim llampec de la filosofia: el terror davant del no-res, l’inexorable destí, la culpa enganxada al clatell a la mercè de la navalla, l’odi o el perdó i al final una llum blanca sense sentit que enlluerna i s’apaga de sobte. Tanmateix aquest últim pensament no seria possible sense un postrer impuls del cor. La raó s’alimenta amb batecs de sang. Sense sentiments no hi ha pensa. De fet, si el cap del decapitat fos també capaç de plorar dins la cistella de vims, s’hauria de replantejar el dubte metòdic. I què seria més profund, el pensament o les llàgrimes?

——————

Traducció, amb llicència, de la columna de Manuel Vicent apareguda a El País el 16/03/2014.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús