Beatus ille

Anton Marco | Luxemburg 

 

Avui per avui i malgrat el que diguin els experts del programa PISA, d’escriure en sap tothom. I malgrat que, avui per avui, escriu tota una rècula d’escrivents mal pagats, malgrat el twitter i la infinitat de bestieses a què estem exposats a tota hora, encara n’escriuen pocs.

Quan s’escriu un s’exposa: that is the question. Un s’exposa a que el llegeixin: aquesta és la qüestió. En conseqüència la gent se n’està. Quan s’escriu es pot fer de manera intuïtiva o a la manera dita racional. L’una, per abreujar, seria la de dir el que et passa pel cap en aquell moment precís, enrastellant idees conceptes i nocions tal com se’t despengin del cervell. L’altra seria més pensada, sospesada… mirant de no dir-la massa grossa, de no dir bestieses… Cada escriptor resol aquest dilema a la seva manera. Uns s’ho pensen, repensen i s’ho tornen a pensar fins al punt de tardar anys i panys a publicar un llibre. Altres ho fan a raig. Aquesta última manera és la més exposada. Tots els joves que escriuen el que escriuen en el twitter d’aquí a un temps s’adonaran de les animalades que han arribat a dir, algú els ho recordarà que no se n’oblidin. Però per a tot hi ha excusa, al jovent se li pot perdonar tot, amor mixtus, vita somnium est. Una altra manera d’escriure a raig, sense por, és la de fer-ho al servei d’una causa. Així queden perdonades totes les animalades que es diuen en els comentaris a les notícies del futbol. I fins i tot les que diuen les mateixes estrelles del futbol, sic transiit gloria. Les animalades d’en Rouco Varela, religio amoris, per ben pensades que des de la primacia les tingui, queden excusades per l’alçària de la causa que representa. Els polítics tenen l’excusa de representar la causa dels seus electors i els escriptors de renom ho fan quasi sempre també en virtut d’un pensament o ideologia més o menys generalitzada: el que es coneix vulgarment com locus amoenus.

Excuses no en vulguis més. No fa gaire encara un prestigiós premi Nobel, magister dixit, s’excusava davant els micròfons de no donar la seva opinió sobre el recent i sobtat canvi de paradigma de l’11-M. La dispensa aportada en aquest cas era que la seva dona li havia prohibit parlar de política. Molt bona excusa per un ex-candidat a president de govern, màxim quan la qüestió se li plantejava en acabar ell una conferència estrictament centrada sobre la situació política a Veneçuela. Escriure racional, equànime, assenyat, no ven. I del que es tracta, no ens enganyem, és de vendre. D’aquí la carrera per sorprendre, a dir-la ben grossa. El món dels escriptors professionals en va ple, qüestió de no ser l’escrivent més mal pagat: ubi sunt?

Excuses més en vulguis: els escrivents radiofònics més o menys mal pagats de la COPE, l’ABC… , capitanejats pel catalaníssim Marhuenda, honoris causa, que segur que tots ells traurien un 10 en les proves que fan els experts del programa PISA, transcriuen l’afer de la baronessa Aguirre d’ahir al pur estil d’escriptura racional. Les coses com siguin, resulta que és del tot evident que un dels policies de tràfic “había aparacado bastante mal la moto”. I és que mentre no hi hagi una condemna en ferm, resulta que encara és inocent. Em refereixo al guàrdia. “Hay mucho machismo”, va afegir: i tothom hem volgut veure en aquestes declaracions una clara referència a la declaració de “bien de interés cultural en toda España de la fiesta de los toros”; i que, en conseqüència, envestir a qui es posi pel davant, és un dret emparat pel Tribunal Constitucional.

La causa: la causa acudeix sempre en ajut del qui la serveix a ultrança. Així qualsevol creador d’opinió com la Pilar Rahola pot, tranquil·lament, basar el seu prestigi fent servir l’homilia d’en Rouco com argument irrebatible per a negar l’existència de Déu i en el mateix article, fortuna mutabile, aconhortar-se amb el Déu d’en Casaldàliga i Sor Lucia: fot-li fort. Tot sigui per la causa. La quina? Ja ens està bé. De fet és el que volem: que ens sorprenguin, estimulin, excitin… Si al menys fos per a riure? On és la gràcia? Nihil novum sub sole. La més o menys ben pagada Rahola, donna angelicata, en viu aprofitant la tartamudesa intel·lectual que ens ha tocat viure en què qualsevol cacofonia passa per música celestial o, com diria l’altre, on a tota hora passa bou per bèstia grossa.

Ubi sunt, on són, on han anat a parar els que en saben? On els podem anar a trobar? Perduda l’Aurea mediocritas o, com diria l’altre, desairada la racional vergonya, en el fons d’aquesta mar infamant del campi qui pugui on l’excusa és reina, la llei s’interpreta, la justícia pretexte i el que sobra és la misèria: què ens queda?

Un consell: dum vivimus, vivamus… i entrats que som en primavera, aut prodesse volunt, aut delectare… llegiu als poetes.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús