Un any des del paradís

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
Dijous va fer exactament un any que es va publicar la primera entrada en aquest blog. M’ha semblat l’excusa perfecta per explicar-ne una mica la història.

Quan el diari Ara encara no havia nascut però ja tenia data d’aparició prevista, em van contactar a través de la xarxa Catalans al Món per si volia col·laborar-hi amb un blog des de Luxemburg. De seguida vaig dir que sí, tot i que poc convençut perquè no em veia capaç de complir l’únic que exigien: regularitat. Per poder assolir-lo, de seguida vaig sondejar l’escriptor més prolífic de Luxemburg: l’Anton, que es va apuntar amb gran entusiasme a un projecte que encara no era ni a les beceroles.

De la persona que havia efectuat el contacte inicial no se’n va saber res durant una llarga temporada, però l’Anton i jo vam continuar treballant. D’una banda, escrivint (sobretot ell); de l’altra, buscant suports (sobretot jo). Vull dir, més possibles col·laboradors. Vam pensar que seria més interessant oferir més punts de vista, no només la de dos funcionaris europeus que duien una pila d’anys al país. Així vam reclutar la Carla i la Cristina. Durant un temps encara, el blog luxemburguès va continuar sent només un projecte. Poc després que aparegués la Catalan Network al diari Ara ens vam decidir i vam tirar endavant. Vaig fer els dos contactes amb el diari (moltes gràcies, Àngels i Teresa, per cert) i vam fer un pas més. Ens vam trobar en una cadena de menjar ràpid i biològic que es va convertir en el nostre local de reunions i vam decidir-ho tot: títol del blog, freqüència de les publicacions, format dels articles i altres detalls organitzatius. Allà vam celebrar també una sessió fotogràfica (agraïm a la cambrera la seva paciència) de la qual van sortir tres bones candidates a decorar la columna dreta d’aquesta pàgina.

En el títol ens vam posar ràpidament d’acord “Des del Paradís”. Això sí, la interpretació era divergent. Per a alguns membres de l’equip, era irònic, perquè no s’acaben de trobar bé en aquest país. Per a altres membres de l’equip, era literal, perquè consideren Luxemburg un molt bon lloc on viure. El subtítol ens va costar més de trobar, però ajuntant idees va quedar prou bé, no?

I, per fi, els tècnics de l’Ara van activar la pàgina i ens hi van donar accés. No ens van caldre gaires explicacions i ja ens vam llençar a escriure o a recuperar la reserva que havíem acumulat. El primer de publicar va ser l’Anton, amb un article sobre les relacions històriques entre Catalunya i Luxemburg. L’endemà se’n va publicar la segona part. Des d’aleshores s’han publicat més de cent entrades. El ritme que ens vam imposar, un article cada dimecres i cada dissabte, no l’hem aconseguit mantenir… però gairebé. Curiosament el vam mantenir estrictament durant els primers mesos i durant les vacances d’estiu, que a priori semblava el moment més complicat, i després de l’estiu vam fallar alguna vegada. És el problema d’abaixar la guàrdia.

Durant aquest any l’experiència ha estat molt positiva. Tanmateix, de vegades tinc la sensació que llenço ampolles al mar que no llegirà ningú. Amb l’excepció de l’entrada 100, “Increïblement cert“, fins ara hem motivat relativament pocs comentaris i pocs tuits i likes (les unitats de mesura modernes de la popularitat, pel que sembla). Això sí, de tant en tant, tenim alguna sorpresa positiva i, quan menys ens ho esperem, algú ens demostra haver llegit els nostres textos. Per exemple, l’Òscar, que ens va confessar que abans de venir a viure a Luxemburg el “Paradís” va ser una de les seves principals fonts d’informació. Per exemple, la Cris, que en un vol que va anar bé em va preguntar si jo era “el del blog”. Per exemple, en Toni, que em va citar literalment una frase de “No fumando desespero” per acabar afirmant que a Luxemburg només s’avorreix qui vol. O, ahir mateix, l’Ana, que en presentar-me dues persones que no coneixia (sí, encara queden persones que no conec a Luxemburg) va esmentar el blog… no sé si com a exemple d’hiperactivitat o com a mèrit per fer-me semblar algú interessant.

En fi, gràcies a tots els lectors i esperem poder fer-vos companyia uns quants anys més.

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús