Compro or

Aquell captaire de barba florida, paregut a Walt Whitman, que es passejava per un concorregud carrer amb un gran cartell penjat del coll on amb lletres majúscules hi havia escrit “compro or”, podria ser un poeta boig. Tota la ciutat anava plena d’aquesta mena d’anuncis incitant a vendre l’or que moltes famílies guarden a la calaixera o a la caixa forta dels bancs, però el captaire no servia de reclam per a cap casa d’emprèstits. Aquest captaire era amo d’un estrany negoci. No li interessaven els rellotges, polseres, collarets, monedes, lingots i medalles que molts deixen en arres o malvenen per a posar remei a alguna necessitat en temps de crisi. Al mendicaire la crisi econòmica no li importava. Un dia se li va acostar algú oferint els seus queixals d’or: “No tinc res per menjar, els hi canvio per un pollastre a l’ast”, va suplicar. El captaire li va respondre: “Només busco l’or que no té preu”. Aquest home-anunci podria comprar l’or que s’estén en la rutilant alba marina, l’or encegador dels rostolls dels camps de blat a l’agost, l’or que madura en els codonys per Sant Martí pel novembre, l’or podrit de les fulles mortes de la tardor que s’emporta el vent. Com que era un vell enamorat també hagués comprat la trena d’or que partia l’esquena a aquella noia que es deia Maria Berenguela i en cadascun dels pèls de préssec que brillaven al contrallum en els seus braços torrats de platja. El captaire només buscava aquella classe de tresors que ningú del món no et pot arrabassar, el dels cofres dels pirates que només existien en els contes infantils. També pidolava l’or de qualsevol carreu romànic quan el sol l’encén a mitja tarda i la llum d’or que emergeix d’alguns quadres de Klimt o de Matisse, el de les lletres capitulars dels còdexs de vitela, però no l’or de les mitres dels papes ni el de les corones dels reis. Comprava l’or que ens envolta com un regal, el que ens fa savis en contemplar-lo: el most que raja dels raïms del final de la verema i el que el crepuscle daura a la copa de vi que tens a la mà, aquest or que torna sempre a brillar sobre la vida quan surt el sol cada matí.

——————

Traducció, amb llicència, de la columna de Manuel Vicent apareguda a El País el 8/09/2013.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús