Música catalana a Luxemburg

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 

Avui parlaré de dos discs: 207, de Folls i Nocturns, i Cançons de l’Akidelara, de Víctor Bocanegra. Encara que no ho acabi de semblar, aquest és un article sobre Luxemburg. La connexió és, potser, tènue però hi és. Meritxell Cucurella-Jorba o TX, veu i font d’inspiració dels Folls i Nocturns, el 2008, i Víctor Obiols, que canta amb el nom de Víctor Bocanegra, el 2009, han actuat a Luxemburg en el marc del festival Printemps des Poètes, que s’està celebrant aquest cap de setmana. O sigui que tot lliga i ja em perdonareu si faig un article per parlar de música, que no és la meva especialitat (ni la d’aquest blog).

Començo parlant d’allò que uneix els dos treballs, més enllà de Luxemburg. Tots dos parteixen de la lletra o de les lletres, segons com es miri. No podia ser d’altra manera si tenim en compte que tant la Meritxell com en Víctor són, principalment, poetes. Bons poetes, a més. Per tant, això fa que la melodia segueixi a la lletra i que la lletra sigui, en tots dos casos, elaborada, meditada, profunda… de gran qualitat. Pel que fa a la música, també hi ha punts de contacte: tant un disc com l’altre tenen com a base musical el jazz. Tots dos se n’allunyen a la seva manera, però el punt de partida és indubtablement aquest estil nascut als EUA. L’altre punt de contacte és que tots dos discs valen molt la pena.

Cançons de l'Akidelara He triat l’ordre per sorteig (per si de cas) i començo amb les Cançons de l’Akidelara. Jo el veig com una evolució del disc anterior d’en Víctor Bocanegra, Fonografies, però afegint-hi dos elements: ironia i una paleta musical més àmplia. Bé, la ironia no és nova: en el disc anterior Bocanegra l’administra amb un dosatge mesurat (en cançons com “Nirvana Dance” o “Petita cosa emprenyadora”). Les Cançons de l’Akidelara són gairebé totes iròniques o, directament, sarcàstiques. Destaco, en aquest sentit, “Estudi sobre la felicitat a comarques”, “Contrasenya adéu-siau” i “Bèstia acadèmica en extinció”. Suposo que és el que demana el món d’avui dia: o ens el prenem amb humor o se’ns menja (no duraríem ni tres segons dins la gola del monstre esgarrifós de “Fals déu mercat”). Pel que fa a la música, Fonografies era purament jazz (diversos estils però sempre jazz) i al nou disc aquest gènere es barreja i hibrida amb molts altres ritmes, alguns d’inesperats i tot. Des de la rumba a “Si tu vas a peu per Gràcia” fins al funky a “Estudi sobre la felicitat a comarques”. I, potser sóc jo, però també hi trobo rock, soul i blues. I a “Fals déu mercat”, jo juraria que Bocanegra “rapeja”. El conjunt sona molt bé (m’agradaria poder parlar d’arranjaments, instrumentacions i sonoritats, però sóc bastant totxo musicalment parlant).

207 i FibonacciPer la seva part, 207, el primer dels ponentins Folls i nocturns, és un disc amb una inclinació més pop, tot i que la base, com he dit, també és el jazz. És injust, però, reduir la descripció a dues etiquetes: perquè com en Bocanegra s’hi perceben moltes altres influències (rock, funky o fins i tot tocs de música llatina, per exemple) que fan que el conjunt tingui un so propi. Les lletres són poètiques i obertes a interpretació o a interpretacions, com reclama la bona poesia. Per exemple, un vers: “es fa fosc a fora i es fa fosc a dins i la boira t’ha deixat les claus del paradís” (de la cançó “Paradís”… que no sé si van compondre pensant en aquest blog). De vegades, però, saben ser realistes i repartir llenya si convé: “la il·lusió és per als cretins que no compren loteria però somien en cases i en coses que mai no tindran” (de “París”). Aquest grup té la particularitat d’alternar parts cantades pel rocker Pep Masip amb parts recitades per la poeta Meritxell Cucurella-Jorba (també lletrista del grup). Cal dir que les dues veus, o dues ànimes, combinen molt bé en el disc fins al punt que, com diuen ells mateixos, «recitem música i cantem poesia». Malgrat que exigeix escoltar-lo amb atenció (no recomano gens posar el CD com a música de fons mentre us dediqueu a altres activitats… excepte, potser, caminar… d’això ja en parlaré), el petit esforç compensa i l’audició resulta realment agradable.

Ben mirat, aquesta darrera frase també es pot aplicar, a Cançons de l’Akidelara. De fet, a més de tot el que ja he explicat, els dos discs tenen una altra característica comuna: val la pena tenir-los en suport físic. No per poder fer fotografies desenfocades davant de monuments luxemburguesos sinó perquè incorporen un llibret amb textos, explicacions, informació addicional i material gràfic que no trobareu en plataformes fantasmagòriques com Spotify o iTunes. Sí, sóc un fòssil (o un “Blanc mal civilitzat” a qui podríeu dir perfectament “Tu vius en una cova”), què passa?

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús