Si això és ben cert, perquè remenar més
amb arguments que no aportaran res
al que s’ha dit, redit i contradit.
Allargant tant aquest malvat procés…
el sentiment, que aviat me l’hauran pres,
de ciutadà se’m quedarà encongit.
Si l’abundor no és més que un enfarfec
pareu ja, doncs, tanta remor i refrec
de contencions banals pel pa florit.
—
A. M.
Si els polítics menteixen, si els jutges prevariquen, si el els banquers roben, si els empresaris mai s’assadollen, si els clergues ens forcen a combregar amb rodes de molí, si alguns periodistes acreditats es juguen el prestigi muntant una cucanya a la televisió per a què la gent es cregui que el que ha viscut no és cert, si “verás que todo es mentira”, com canta Gardel en el vell tango, que algú em digui de qui m’he de fiar, a quina ansa ferma em puc agafar, on hi ha quelcom net on apostar, qualsevol institució de l’Estat que no sigui un niu de rates corruptes fins a l’os del riure, que és aquesta última vèrtebra de la qual en els vells bons temps a l’ésser humà li naixia la cua. (més…)
Anton Marco | Luxemburg
Aixina es fa, òstia! A matar-los a tots! En aquests mots o similars s’expressaven anònimament les multituds pels carrers de París quan veien passar cap al patíbul a milers de condemnats a la guillotina. A matar-los a tots!, escridassaven en un acte de coratjosa valentia i anònima intrepidesa botiguers, menestrals i camperols sota les ordres de Dumoriez a Valmy quan van aturar l’exèrcit prussià canviant el sentit de la història universal. Aixina es fa, òstia!, és un crit de sinceritat màxima. Tan natural com espontani. Senzill, clar, absolut i sense reserva. A matar-los a tots!, és descarat i cru, tant descarnat com rude. (més…)
Anton Marco | Luxemburg
Tal dia com avui, el dilluns 13 de maig de 1940, just tres dies després de l’ocupació del seu país per una potència estrangera, l’equip luxemburguès fou vencedor per nacions de la Volta a Catalunya. Mal devien anar les comunicacions en aquells anys, que la premsa catalana no se’n va fer ressò.
Màxim Serranos Soler | Luxemburg
Com a ciclista urbà que necessita, de tant en tant, reclamar l’atenció dels vianants, aquesta dèria de tothom d’anar pel carrer connectats a algun aparell per escoltar música em feia més aviat nosa. Tanmateix, com que l’Eva Piquer ho va recomanar, se’m va acudir de provar-ho. Les regles eren senzilles: triar un aparell portàtil de reproducció de música, posar-lo en mode aleatori, caminar, escoltar música i admirar el paisatge.
Com ho definiria? Màgic. Magnífic. Espectacular. De sobte, es crea una sensació d’irrealitat total. La gent perd la seva dimensió de persona i sembla que te’ls hagin posat allà expressament, com si fossin personatges de decorat en alguna pel·lícula 3D a la banda sonora de la qual li hagin tret el soroll i li hagi quedat només la música. Sembla d’estar vivint una situació o, al contrari, l’espectacle total: encara no m’he decidit. Luxemburg, que és una ciutat on no hi ha grans distàncies però sí massa trànsit i que de vegades costa decidir si és massa ordinària o massa extraordinària, es transforma a la vista quan l’oïda està totalment ocupada mitjançant aquest procediment.
Feliç aquell que lluny dels negocis,
conrea les heretats amb els seus propis bous,
lliure de deutes,
com els homes antics feien,
i ni el desperten cornetes de milícia,
ni tremola per la mar irada,
evita les fútils xerrameques de l’àgora i les superbes vil·les dels poderosos. (més…)
Una italiana, una alacantina i dos catalans s’animen a escriure les seves vicissituds des del petit paradís luxemburguès, on s’hi recull la diversitat cultural i lingüística del nostre continent.