Banda sonora d’una passejada

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
Com a ciclista urbà que necessita, de tant en tant, reclamar l’atenció dels vianants, aquesta dèria de tothom d’anar pel carrer connectats a algun aparell per escoltar música em feia més aviat nosa. Tanmateix, com que l’Eva Piquer ho va recomanar, se’m va acudir de provar-ho. Les regles eren senzilles: triar un aparell portàtil de reproducció de música, posar-lo en mode aleatori, caminar, escoltar música i admirar el paisatge.

Com ho definiria? Màgic. Magnífic. Espectacular. De sobte, es crea una sensació d’irrealitat total. La gent perd la seva dimensió de persona i sembla que te’ls hagin posat allà expressament, com si fossin personatges de decorat en alguna pel·lícula 3D a la banda sonora de la qual li hagin tret el soroll i li hagi quedat només la música. Sembla d’estar vivint una situació o, al contrari, l’espectacle total: encara no m’he decidit. Luxemburg, que és una ciutat on no hi ha grans distàncies però sí massa trànsit i que de vegades costa decidir si és massa ordinària o massa extraordinària, es transforma a la vista quan l’oïda està totalment ocupada mitjançant aquest procediment.

Com deia, magnífic. Escoltar música i caminar són dues activitats que es complementen perfectament.

Ara, com tot a la vida, aquesta activitat també presenta desavantatges. El primer és de tipus filosòfic (per dir-ho d’alguna manera). Hi ha una música per a cada moment, però el fet que l’aparell seleccioni les cançons aleatòriament fa que, de vegades, soni una música que no escau a la situació. El que acaba passant, aleshores, és que la música s’apodera del moment i altera el meu humor i, evidentment, el paisatge. M’estic plantejant d’influir en l’atzar i preparar llistes de reproducció amb cançons seleccionades segons els estats d’ànim possibles.

Els altres problemes que implica són més de tipus pràctic. Per exemple, s’encomana i crea addicció: ara gairebé no sóc capaç de sortir al carrer sense la música. Busco excuses, algunes agafades amb pinces, per posar-me a caminar aïllat en la bombolla musical. Un altre problema és que distreu i em fa por acabar sota un autobús de la línia 1 (tot i que, la vegada que vaig acabar sota un 4×4, la música no hi va tenir res a veure). Per acabar-ho d’adobar, lleva un dels plaers de viure a Luxemburg: escoltar què diuen els passavolants i intentar endevinar quina llengua parlen (de llengües també n’he de parlar algun dia).

Finalment el problema més gros que hi veig és que m’acabarà duent a la presó. Jo sóc més aviat de deixar-me endur per la música (m’hauríeu de veure als concerts) i cada vegada que emprenc una d’aquestes derives musicals acabo cantant (en ocasions especials, gairebé ballant). Això, en un país tan tranquil i tan susceptible a les alteracions de l’ordre públic, és un risc d’acabar malament. I, si els que em veuen m’associen amb la meva pràctica de somriure, encara més.

Suposo que, com tot a la vida, la qüestió és la mesura. Intentaré practicar-ho només quan hi hagi poc públic potencial a les meves silent parties privades i mòbils. I mai en bicicleta, que aleshores sí que aniria a parar sota l’autobús.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús