Simulacre

Si els polítics menteixen, si els jutges prevariquen, si el els banquers roben, si els empresaris mai s’assadollen, si els clergues ens forcen a combregar amb rodes de molí, si alguns periodistes acreditats es juguen el prestigi muntant una cucanya a la televisió per a què la gent es cregui que el que ha viscut no és cert, si “verás que todo es mentira”, com canta Gardel en el vell tango, que algú em digui de qui m’he de fiar, a quina ansa ferma em puc agafar, on hi ha quelcom net on apostar, qualsevol institució de l’Estat que no sigui un niu de rates corruptes fins a l’os del riure, que és aquesta última vèrtebra de la qual en els vells bons temps a l’ésser humà li naixia la cua. També en l’amor sembla que l’única veritat segueix sent aquesta súplica desesperada que li adreça Joan Crawford a Sterling Hayden a la pel·lícula Johnny Guitar: Menteix-me, diga’m que m’estimes. Caminem amb els peus descalços sobre un mirall trencat i cada resquill de vidre reflecteix un fragment de la ficció multiplicada infinitament en les pantalles de mòbils i tauletes. Mitja humanitat s’està asseguda a la grada mirant com l’altra meitat fa el ganso a la pista d’aquest circ. Tanmateix, tenim el dret d’estar ben informats, però avui de la informació se’n diu comunicació i la comunicació es presenta en forma d’espectacle i l’espectacle no és res si no genera audiència, èxit mediàtic, negoci. Al final resulta que la informació sempre és un simulacre i la política un marketing impur. Els congressos dels partits, els mítings i les convencions per designar candidats a unes eleccions es presenten amb la mateixa filosofia de la junta general d’accionistes d’una empresa que pensa llançar el producte de l’ any. La parafernàlia de grans panells de plasma, catifes vermelles, hostesses, descàrregues de música, tribunes protegides amb barreres de flors, està abocada a trobar una frase breu, rotunda, directa, la qual impacti, removent la mucosa de l’inconscient col·lectiu per generar un somni que en el fons ningú no espera que es pugui complir. Per això, tal vegada, en l’estat de confusió en què viu el nostre país, una frase electoral que podria servir a qualsevol polític, d’esquerres o de dretes, seria: “Si m’odies o em menystens, vota’m!”

——————

Traducció, amb llicència, de la columna de Manuel Vicent apareguda a El País el 9/03/2014.
A.M.
Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús