El paradís de les llengües també té problemes

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
Luxemburg és un paradís per molts motius i un d’ells són les llengües. Aquí s’hi parla de tot, que vol dir que és possible trobar parlants nadius de qualsevol llengua amb qui conversar i, amb sort, perfeccionar-se. També s’hi poden estudiar fenòmens lingüístics apassionants, com la contaminació multilateral de totes les llengües parlades al país o els nens que tenen més llengües que anys. Tanmateix, fins i tot al paradís hi ha, de vegades, problemes. En el camp de les llengües, s’observen dues tendències que, a primera vista, poden semblar contradictòries. D’una banda hi ha una reculada del francès i, de l’altra, una certa agressivitat (de moment, per sort, només a les xarxes socials) dels luxemburguesos «luxemburgòfons», sobretot dels joves.

De fet, però, es tracta de les dues cares del mateix fenomen: com que els joves luxemburguesos han desenvolupat un cert rebuig envers el francès, el fan servir menys, es prenen l’estudi d’aquesta llengua amb desgana (treuen pitjors notes a l’escola) i, per al futur, trien menys estudis en francès o en països francòfons. Malgrat el que això suposa per a la competitivitat internacional dels luxemburguesos, pel que fa a la convivència quotidiana, de moment, sembla que el problema no passa d’alguns comentaris grollers en viu i una profusió de missatges pujats de to a Internet. Malgrat haver cedit espais, el francès continua sent la llengua predominant en el món laboral luxemburguès i, fins i tot, en l’administració.

alleskeeproblemPerò no val a badar. Davant d’aquesta realitat, les autoritats, els creadors d’opinió i allò que ara en diuen «parts interessades» ja s’han començat a bellugar, perquè el multilingüisme és un dels grans valors del país i ningú no hi vol renunciar (i el land alemany del Sarre, de fet, s’hi vol acostar introduint el francès a les escoles). Per tant, s’han publicat fulletons informatius; un museu ha distribuït uns adhesius recordant que és ben normal i gens problemàtic emprar llengües diferents en contextos diferents; el setmanari Le jeudi ha organitzat una conferència, en la qual va participar l’Antoni Montserrat, en representació del Centre Català i del Comité de Liason des Associations d’Étrangers, per parlar-ne; els ministres del nou Govern en debaten; un dels principals diaris del país li ha dedicat diversos articles… de fet, un d’ells, Poussée de fièvre, de la periodista Marie-Laure Rolland, és el que m’ha inspirat a escriure aquesta nota. La por principal és acabar com Bèlgica: amb dues (o tres) comunitats segregades, aïllades i, en el pitjor dels casos, enfrontades.

Sóc optimista i no crec que la situació es degradi tant (perquè és massa evident que la convivència actual és ben positiva per a tots plegats). De tota manera, com a català entenc prou bé els joves luxemburguesos. A Catalunya, en molts contextos, és impossible fer-hi servir el català. Fins ara ho hem acceptat amb diversos graus de resignació però què passaria si, amb la independència, això no canviés o, fins i tot, empitjorés?

L’Anton té la teoria que, el dia que Catalunya esdevingui independent, el català s’extingirà. El seu argument principal és que els catalans som molt pràctics i, per tant, és més pràctic fer servir el castellà, llengua que domina un percentatge de la població catalana molt superior al d’aquells que dominen el català. És, si més no, possible. A més, segons diuen els independentistes més optimistes, a Catalunya podria passar perfectament com a Luxemburg: en esdevenir independents, deslliurats del jou d’un estat ineficient com l’espanyol, Catalunya prosperaria tant que atrauria empreses internacionals i ramats d’expats preparadíssims en tots els àmbits… però que dominarien només una de les llengües del país, ves per on, una de més estesa en l’àmbit internacional. I ens podríem trobar que, a la República Catalana Independent, per treballar en una multinacional establerta a Girona, els requisits lingüístics fossin castellà i anglès. A Luxemburg, un estat independent, això ja passa (substituint «castellà» per «francès»… i Girona per Esch-sur-Alzette, és clar).

Jo no sé a vosaltres, però a mi no em faria gaire gràcia i sembla que a part de la joventut luxemburguesa tampoc. De tota manera, cal trobar un equilibri que asseguri la vertebració de la societat, la supervivència de les llengües petites i la coneixença generalitzada d’una llengua internacional. Tot plegat sense friccions. Jo no sé com s’ha d’aconseguir, però segurament tota aquesta gent que en saben tant i que s’han posat a estudiar la qüestió hi trobaran una solució. Ja he dit que sóc optimista.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús