El buit

La corrupció dels faraons ens va regalar les Piràmides, de la corrupció de l’antiga Grècia n’heretem el Partenó, la corrupció de Roma ens oferí el Panteó i el Coliseu, amb la corrupció de l’església medieval es van erigir el romànic i el gòtic de les catedrals, la corrupció del Renaixement ens va deixar la Pietat de Miquel Àngel, encarregada a l’artista per un papa Borja, que sabia impartir el verí com un sagrament.

Es pot arribar fins avui a través de tots els crims que la humanitat ha comès al voltant de la bellesa. Deien els llatins: la vida és curta, l’art llarg. Com un àspid sorgit del si dels déus l’art s’ha anat escorrent per totes les ruïnes, sense excloure’n la ruïna humana, fins a redimir la sang que ha engendrat la història. Quan hom visita les ruïnes d’un temple, d’un teatre, d’un mausoleu de l’antiguitat se sol caminar entre capitells i columnes enderrocades a la recerca del punt assenyalat a la guia on s’hi trobava el tabernacle, la cambra del tresor o la tomba de l’heroi. Allí ja no hi ha res, excepte el buit. Els déus s’han esfumat, l’or va ser robat, el cadàver de l’heroi ha desaparegut, però el buit d’aquell lloc hermètic és el fonament més sòlid, similar a l’esperit, l’única força que sustenta tota l’antiga glòria. El fanatisme de la Inquisició va ser redimit per la bogeria del Quixot i el dubte de Hamlet, la misèria del segle XVIII es va poder salvar gràcies a una simfonia de Mozart, van ser els versos de Hölderlin els que van aixecar de nou els marbres de Fídies i van fer brostar les flors d’anís d’entre les corroïdes graderies dels amfiteatres on les veus dels antics tragediants, que declamaven Èsquil, havien quedat durant dos mil anys donades a la sola mercè de les sargantanes. Les grans guerres del segle XX s’han convertit en fum en el si de les quals s’hi albiren les perennes criatures de Grosz i d’Otto Dix.

L’esquelet de Ricard III i la seva gepa acaben d’aflorar en el subsòl d’un aparcament sense que la tragèdia de Shakespeare hagi desmerescut ni en un sol vers. La corrupció i la rampoina moral que avui ens asfíxia tenen un punt de fuga. L’art és una escapatòria cap a aquest buit on habitaren un dia els déus, fonament de l’esperit. Campi qui pugui.

——————
(A.M.) Traducció, amb llicència, de la columna de Manuel Vicent apareguda a El País el 10/02/2013.
 

 

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús