Amèrica

Anton Marco | Luxemburg 

 

En un concert sempre que puc m’agrada situar-me rere l’orquestra, la qual cosa és possible tots els diumenges del bon temps en el quiosc de la Place d’Armes de Luxemburg. Avui, a la trassera esquerra des del punt que jo ho mirava, un músic vell amb cara de jubilat hi manejava les semiesfèriques timbales grans. A la part central que es fa invisible pels que s’ho miren de front s’hi situaven tres noiets amb cara d’aprenents de percussionista. A la dreta, l’encarregat de les caixes. I entre uns i altres un jovenot tan prim com musculós, capaç d’alçar a plom els pesats platerets metàl·lics.

La peça avança amb els sons de flautes i flautins, oboès, clarinets i cornes angleses. Ara hi entren trombes i trompetes, fagots i contrafagots. El director dóna l’ordre obrint un nou moviment que fa retronar el sostre de la glorieta. La peça ha pres els aires d’una epopeia. Tots els vents s’esmercen a donar la grandiositat que l’obra es mereix. No en conec el títol. Em ve al cap l’estil wagnerià. Tampoc és Strauss, ni Txaikovski, ni Verdi ni Mozart. Però la música em sona, la melodia m’és familiar.

A un punt el dels platerets, que fins ara vagava, s’apresta i remata l’ensordidora harmonia que ha anat in crescendo. Alçant fort els braços els esclafa un altre cop en un altre moment també precís. Mentre, penso que dins d’un recinte tancat els efectes musicals serien impressionants. Aquí al carrer les ones sonores no reverberen. Tot el públic situat entre el templet i el Cercle Municipal, expectants uns, fent fotos altres, s’ho miren i escolten amb atenció. S’alcen altre cop lentament el braços i el dels platerets remata una altra seqüència que ha anat donant volum al tema musical que m’és conegut. Segueixen els músics mirant la seva partitura sense perdre els compassos. Els músics sèniors de les trompes i trombones tenores s’afanyen a bufar mentre reposen tranquil·les les seves panxes amb exemplar serenitat. Encara no m’ha vingut a la memòria el títol de la peça que a mesura que avança es va fent grandiosa. Amb lleugera precipitació el bateria abandona les caixes després d’executar un solo en fuga descendent. S’obre pas entre la canalla del darrere canviant d’ubicació i d’instrument. S’ha fet un mig silenci que amb prou feines omplen els clarinets a les mans d’unes joves estudiants rosses amb la cua llarga recollida. Ara sí, ara el de les caixes entra amb baguetes noves i al senyal precís del director, aquí no hi ha partitura: cloc, cloc, cata cloc cloc, cloc. Cloc, cloc, cata cloc, cloc cloc, Cloc, clac, cata cloc, cloc clac. Clac, cloc, cata clac, clac cloc… com uns mesurats i sincopats esclops que parsimoniosament avancen i que puc identificar com unes peülles ferrades. Ja ho sé, ja la tinc! És la banda sonora d’una pel·lícula. I encara que no em ve al cap el nom, he vist passar pel mig de l’enrajolada Place d’Armes de Luxemburg un cowboy amb barret de cuiro, avançant parsimoniós sobre una egua de pelatge blanc argentat i brillant. I mentre els meus ulls ho veien en panoràmica de cinemascop, els seus s’admiraven de la immensa vall que se li presentava com una inusitada descoberta. I és que el poder evocador de la música és també incommensurable.

 

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús