El dolç encant de la burgesia

Anton Marco | Luxemburg 

 

Titulava la premsa britànica aquest cap de setmana passat «L’home que no vol ningú» mentre que les rotatives continentals parlaven de «l’home més odiat a l’altra riba del Canal». Es fa difícil d’esbrinar-ne raons plausibles en tots els articles: per què no el voldrien ni a Hongria ni a Britània? Se l’acusa de voler implantar un salari mínim europeu, d’haver presidit el govern d’un paradís fiscal… però la seva més gran negligència seria la d’haver estat durant tota la seva llarga carrera al servei de la integració europea.

En parlen com de l’escuma de la pesta. Que si és un borratxo, que si fumador… d’horrees putanes encara no n’han dit res per bé que els paparazzis british han estat assetjant nit i dia la seva casa a la carretera de Capellen. La imatge d’en Jean Claude Juncker, tercer luxemburguès escollit per a ocupar tan alta responsabilitat, és la d’aquell que va saber trobar el temps per a rebre en Duran Lleida, la del que s’entén amb tothom: s’abraça amb el De Guindos, fa petons a la Merkel, respecta l’Hollande, acull als dirigents grecs en els moments més difícils… o s’atreveix a parlar de l’art florentí amb els mateixos italians. Per a tots té paraules d’encomi o d’intel·ligents i suggerents lleus retrets.

Durant els governs Juncker a Luxemburg es va implantar, malgrat ell -segons li vaig sentir dir des de la preeminència del seu faristol de primer ministre-, la Universitat de Luxemburg. I és que el dolç encant d’en Juncker, que és capaç de recitar de memòria els versos de Víctor Hugo durant més d’un quart hora, pot, sap i encanta amb dolçaina les més verinoses serps que enguany omplen el Parlament Europeu.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús