Alegria mundial

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 

Luxemburg és un bon país per seguir esdeveniments esportius populars com ara el Mundial de futbol que va acabar diumenge. Les persones que no tenim equip en aquestes competicions internacionals ens hi sentim molt bé, perquè una bona part de la població està igual: no tenen un equip que considerin propi i es decanten per un o altre en funció de simpaties personals o de qui sigui l’equip contrari. Jo mateix sempre he trobat un grup al qual integrar-me per animar la selecció que sigui. Crec que he anat amb quatre de diferents, enguany. Fins i tot he animat algun equip després d’haver fet costat al seu rival en el partit anterior. Un exemple il·lustrador és el guanyador final: no el vaig animar ni en el primer partit ni en l’últim (en concret, vaig deixar de fer-li costat després del cinquè gol a la semifinal); però admeto que mereixia el triomf.

El millor d’aquest país és que, guanyi qui guanyi, Luxemburg és una festa perquè hi ha gent d’aquella nacionalitat i els col·laboradors ad hoc que surten a celebrar-ho. Quan Grècia va guanyar l’Eurocopa del 2004, grecs i portuguesos van omplir bars i places per celebrar la sorprenent victòria de l’equip hel·lè… i els portuguesos celebraven haver jugat la final d’un campionat que havien organitzat. La victòria d’Itàlia al mundial del 2006 va culminar amb una gran festa al mig del carrer i, per desgràcia, amb un accident amb víctimes mortals. Les tres victòries d’Espanya han dut, és clar, una mica de fiesta a Luxemburg. Els alemanys, diumenge passat, es van moderar. La gresca no es limita a les finals, només faltaria: cada victòria important comporta, com a mínim, una horeta de clàxons, depenent de quina sigui la comunitat agraciada.

Per contribuir al bon ambient general, l’Ajuntament de la Ville de Luxembourg instal·la una pantalla gegant a la plaça central (Place Guillaume II o Knuedler) on es poden seguir tots els partits, jugui qui jugui i faci el temps que faci. Això sí, durant el cap de setmana dels festivals de música, s’emporten la pantalla a algun altre indret (enguany, Place de la Constitution) per tal que les retransmissions esportives no interfereixin amb la celebració del Meeyouzik i el Rock Um Knuedler. D’aquesta manera, el personal està ben distret i no pensen en qüestions menors com el proper augment de l’IVA o el pas de l’anterior ministre de Finances, Luc Frieden, al Deutsche Bank. Ja se sabia que ni les cortines de fum ni el pa i el circ són exclusius dels llatins.

Tornant a la part esportiva i celebrativa, voldria afegir que amb un equip hi ha una unanimitat gairebé absoluta: Portugal. És a dir, els portuguesos volen que guanyi; la resta del país, que perdi tots els partits. La comunitat portuguesa és especialment nombrosa al país (uns 80.000 membres en un país de mig milió d’habitants) i especialment sorollosa en les celebracions. Quan guanyen, treuen banderes, tiren petards, criden, toquen el clàxon del cotxe, etc. No fan res que no facin els altres, però són més colla i s’hi posen amb més vehemència i recursos. Això, en un país que venera la calma i el silenci, sembla un crim imperdonable. Jo trobo que patir una mica de soroll i dormir algunes hores menys durant cinc o sis nits no seguides cada dos anys no és gaire greu. Tanmateix, la meva opinió és clarament minoritària.

Demano perdó per endavant a tots els meus pacífics veïns (que no es poden queixar enguany: els portuguesos no han pogut ni tan sols celebrar la seva única victòria al Mundial del Brasil), però jo voldria que alguna vegada Portugal guanyés una d’aquestes grans competicions internacionals de futbol (si pot ser, quan Cristiano Ronaldo ja s’hagi retirat). Els portuguesos de Luxemburg ja han demostrat que saben perdre amb esportivitat: ara els tocaria demostrar que també saben guanyar i celebrar-ho sense ensorrar el país que els acull.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús