La realitat

 «Havia descobert que alguns dels científics del projecte Manhattan assumien la filosofia de l’anomenat “positivisme lògic”, una variació de l’empirisme. El principal postulat d’aquesta escola de pensament, encapçalada per Ludwig Wittgenstein, és que el coneixement només es pot obtenir a partir de fets i xifres, emfatitzant la rigorosa necessitat de la prova. No existeixen els absoluts morals: els valors, l’ètica i el comportament de les persones són un reflex de la cultura i no estan subjectes a la lògica, varien de manera tan arbitrària que queden fora de l’àmbit del pensament seriós.

El matemàtic que hi havia en mi, va abraçar el credo de la rígida analítica. Semblava la filosofia que millor convenia en aquells temps. El món es convertiria en un lloc millor, vaig pensar, si la gent es centrés exclusivament en el que era cognoscible i important, que era l’objectiu del positivisme lògic, precisament.

[… ]

Ayn Rand… era implacablement analítica, sempre disposada a disseccionar qualsevol idea fins als seus fonaments, i no estava disposada a perdre el temps en fútils xerrades. No obstant això, malgrat aquesta aparent feresa, vaig percebre una certa obertura en la forma en què s’involucrava en la conversa. Semblava disposada a considerar qualsevol idea de qualsevol persona, i arribar fins el fons.

Després d’unes quantes nits d’escoltar-la, li vaig fer part dels meus punts de vista sobre el “positivisme lògic”. No recordo el tema de discussió, però alguna cosa em va impulsar a postular que “no hi ha absoluts morals”. Ayn Rand se’m va abraonar dient:

Però això com pot ser?

—Perquè per a ser veritablement racional, no es pot sostenir una convicció sense evidència empírica significativa -li vaig explicar.

Com pot ser això? -Va tornar a preguntar. “Tu no existeixes?

—Jo … no puc estar segur -vaig admetre.

Estaries disposat a dir que no existeixes?

—Jo podria ….

I, per cert, qui està dient el que escolten les meves orelles?

Us hi hauríeu d’haver trobat -o, més ben dit, hauríeu d’haver estat un noi de vint-i-sis anys addicte a les matemàtiques-, certament aquell diàleg em va trasbalsar. Veient com ella m’estava efectivament demostrant la naturalesa auto-contradictòria de la meva posició. Però la cosa anava més lluny. Jo m’enorgullia de la meva capacitat de raonament, pensant que podria guanyar a qualsevol en un debat intel·lectual. Parlant amb Ayn Rand va ser com començar un joc d’escacs pensant que jo era prou bo, i de sobte trobar-me en escac i mat. Vaig adonar-me que molt del que jo havia decidit que era cert probablement era simplement erroni. Per descomptat, jo era massa tossut i m’avergonyia admetre-ho de cop i volta; en canvi, vaig callar.

Rand em va retreure aquella nit un sobrenom. Em va anomenar El fosser en part pel meu caràcter seriós i en part perquè jo vestia sempre fosc i amb corbata. Més tard em vaig assabentar que durant les següents setmanes anava preguntant als col·legues: Què, ha decidit el Fosser si ja existeix? »

—– 

The Age of Turbulence,  Alan Greenspan. Diàleg sobre l’existència de la realitat amb Ayn Rand(*).

Traslladat per A. Marco
—————————–

(*) Ayn Rand es coneguda per teoritzar un capitalisme individualista i llibertari, rebutjant qualsevol forma de coerció i enaltint els valors de la raó, el treball i l’”egoisme racional”, el seu concepte central. Ayn Rand també promou la independència i “laissez-faire” en contra de tota forma de col·lectivisme o religió establerta. Moltes celebritats, com el fundador de Wikipedia, Jimmy Wales, afirmen ser seguidors seus.
Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús