El Garrofer

Anton Marco | Cambrils 

 

En els jardins de Luxemburg despunten els primers crocus ja en el mes de març, indicatius de què l’hivern se’n vol anar i anunciant el nou cicle de floració de tota la varietat de tulipes que en els Països Baixos arribaran a èxtasi d’esplendor el mes de maig. Els jardins sempre ens avisen d’alguna cosa. Ens parlen de l’estat d’ànim dels seus inquilins; pel seu abandonament el jardí d’una casa palesa de la indolència dels seus “ocupes” o la convulsa situació d’uns llogaters estudiants; per la seva tristesa o exuberància, poden reflectir les relacions intimes d’una parella. Si en el jardí s’hi veuen orenetes, senyalen mosquits. Els jardins sempre parlen a qui se’ls sap escoltar. Ens poden arribar a dir com són els francesos o els anglesos: uns, cartesians, amants de l’ordre en les idees, geomètricament igualitaris, simètricament fraternals, per sobretot centralistes i  frustradament monàrquics. L’aparent caos d’un jardí anglès amaga les subtileses pròpies de la dominació humana en la domesticació de la botànica. Un jardí britànic es pot permetre la persistència d’una pagoda, evidència d’una malenconia colonial. Des de la geografia dels penya-segats de la “Costa da Morte” fins a les dolces  comes del Maresme és recurrent la imatge tropical de la palmera que, com les havaneres, són el rastre exòtic de les nostres ancestrals relacions caribenyes. I si en un jardí japonès no hi pot mancar el símbol vital d’un salt d’aigua, en un d’alemany la referència inconscient a l’al·legoria romàntica del Lorelei es representa mitjançant una rocalla floral simulant cingles i penjats en miniatura. La diàfana gespa d’un jardí americà és el símbol de la seva inherent franquesa llibertària i de les extralimitacions territorials que els animen, mentre que de la quintaessència de l’obstinació xinesa en resulta el bonsai.

Els paradigmes mediterranis es reflecteixen en les excel·lències de jardins italians i àrabs. Els primers comporten sovint la representació marbrosa de la potència divina amb un Apol·lo o el goig del viure o la bellesa de l’art amb una Venus exhibint els seus atributs ben a la vora o fins i tot guardada a l’aixopluc d’un poblat llorer, mentre que mal aniria no trobar en els jardins àrab-andalusins les olors herbolàries, els gessamins i la flor del taronger. La presència majestuosa d’una vella masia amb teulat a dos vessants, amb pou i bassa i l’era de batre a la vora duna alzina centenària seria més representativa de l’urc de l’autarquia que de l’ideal de jardí català. L’arbre del verd més bell, present en terres d’Alacant, de Mallorca i Menorca, perennal i fructuós, resignat i entortit: és el garrofer.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús