Això no és (encara) el paradís de la bicicleta

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
En alguna nota anterior ja he comentat que la bicicleta és el meu mitjà de transport més habitual en aquesta ciutat, però l’altre dia vaig pensar que, malgrat que el temps no sempre acompanya, aquest és un bon país per als ciclistes (sense arribar a la categoria de «paradís dels ciclistes») i se m’ha acudit explicar-ne les raons.

El primer que m’ha vingut al cap és que el camp queda molt a prop de la ciutat. Agafes la bici, pedales menys de deu minuts i ja et trobes enmig dels camps amb dues vaques que et miren i es pregunten quina mena d’ésser viu ets, amb aquesta forma tan estranya. Però quan surts de la ciutat en bicicleta no només es veuen camps: l’altre atractiu per als ciclistes és la gran varietat. Hi falta l’alta muntanya, en canvi, hi ha turons, planes, boscos, prats, llacs, rius… fins i tot alguna zona industrial antiga (abandonada o reconvertida). Això vol dir, és clar, que cada ciclista troba un recorregut a mida: tant el que baixa de la bicicleta quan veu que el terreny s’eleva més d’un pam, com el que pensa que els desnivells per sota del 10% són per a mantes. Per tenir-los a tots contents i informats, els itineraris ciclistes (les pistes, en diuen aquí) estan ben indicats i en òptim estat de conservació. Es publiquen regularment mapes, llistes i catàlegs amb descripcions acurades com en aquesta pàgina web del Govern.

Per als ciclistes de més recorregut hi ha, a més, una etiqueta que permet identificar tota una sèrie d’hotels i altres allotjaments on les dues rodes són ben rebudes i que s’anomena “bed+bike”. A la pàgina web es poden trobar tots els establiments que han aconseguit aquest distintiu. Ah, i el dia que et canses de Luxemburg, pots pujar la bici al tren (normalment dotats de compartiments especials per al transport de velocípedes) i anar a pedalar a Bèlgica, França o Alemanya en poc temps. O, és clar, també és possible arribar pedalant a Bèlgica, França o Alemanya, tot i que es necessiten algunes hores més.

Per tot plegat, no és sorprenent que en aquest país hi hagi tanta afició al ciclisme. Malgrat els pocs habitants, hi ha una munió de curses amateurs (el Tour de Luxemburg és professional, malpensats). Sembla una conseqüència lògica que gairebé els únics esportistes luxemburguesos que tenen nivell mundial siguin els ciclistes, com ara François Faber, Nicolas Frantz, Charly Gaul (que dóna nom a una de les competicions ciclistes més populars del país) o, més recentment, Kim Kirchen i els germans Frank i Andy Schleck. Són tan bons els ciclistes d’aquest país que, fins i tot, van guanyar la Volta a Catalunya el 1940 (si sou assidus d’aquest blog, ja ho sabíeu). Per altra banda, tampoc és estrany que el Tour… el de França… la prova ciclista amb més prestigi del món, visiti sovint Luxemburg. L’Anton us pot explicar algunes anècdotes viscudes per Miguel Indurain o Perico Delgado per aquests verals.

La contrapartida d’aquesta afició generalitzada al ciclisme, combinada amb l’elevat poder adquisitiu mitjà dels residents, és la inflació… dels preus, no de les rodes. Les botigues especialitzades semblen joieries parisenques o concessionaris de cotxes, fins al punt que trobar una bicicleta apanyada i econòmica és gairebé missió impossible. De fet, alguns luxemburguesos quan es miren les retransmissions del Tour de França pensen «amb quins trossos de ferro vell els fan córrer, pobres nois». En justa proporció, la roba per anar a fer el ciclista de diumenge té preus de moda de la Cinquena Avinguda. Per sort, de moment, la policia no et multa si et troba pedalant amb uns pantalons de tot a un euro i samarreta amb anunci de marca de cervesa. De moment.

La taca en aquest brillant expedient ciclista és la Ciutat de Luxemburg. El gran obstacle no és que la vila es reparteixi entre dos nivells (amb una diferència d’alçada considerable), perquè si et trobes en un o en l’altre, el terra és sempre pla; i si has d’anar d’un nivell a l’altre i no has pres EPO per esmorzar, hi ha un ascensor on hi caben quatre bicis amb els seus respectius genets sense estretors. Els problemes a ciutat són d’altra mena. D’una banda, hi ha pocs carrils bici (tot i que han augmentat en els últims anys) i, a més, en alguns trams s’acaben abruptament en carrers concorreguts. De l’altra, la resta d’usuaris de l’espai públic (cotxes, autobusos i vianants), no fan gaire cas dels ciclistes. És una llàstima perquè les dues rodes serien la solució a bastants problemes de congestió i contaminació d’aquesta ciutat, però no es pot tenir tot. Aquest canvi requereix temps, però serà bo per a tothom. Per anar preparant un ambient propici a la necessària transformació, repetiu amb mi: “Four wheels bad, two wheels good”.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús