L’angoixós dubte del silenci

Anton Marco | Cambrils 

 

Amb l’obligació autoimposada de publicar alguna cosa dos cops per setmana ens persegueix un cert estrès hebdomadari. No mancant a l’hivern més que de ronya per gratar, la cosa és més que un al·licient. A l’estiu és quan més perill hi ha que es produeixin en el blog certs mutismes de l’estil dels ‘silencis radio’ imposats per altres activitats lúdiques…

‘Silenci radio’ és una expressió que ja es comença a fer sentir en català. La dicció, però, sembla que té l’origen en els nostres veïns francesos. En tot cas jo la vaig sentir en francès per primer cop i en francès se m’ha fixat a les neurones lingüístiques del cervell. Igual que per primer cop vaig sentir en francès allò del Je t’aime moi non plus, que tampoc sembla que mai ningú ho hagi sabut traduir prou bé. Tant l’una com l’altra em varen deixar distret quan les vaig sentir per primer cop.

Em sembla mal recordar també que, distret o no, tant l’una com l’altra les vaig copsar si menys no a la primera. De manera intuïtiva l’una, l’altra més instintivament. He d’admetre, però, que tant en un cas com en l’altre les circumstàncies em van ajudar. El Je t’aime moi non plus el vaig sentir per primera vegada quan anava dels catorze als quinze anys, quan només havíem donat un curs de francès; i ara no em ve bé a la memòria si en el temari de primer curs de francès s’hi practicava la conjugació del verb “aimer”, o si els frares que n’estaven encarregats se l’haurien expressament volgut empassar, vés-ho a saber, el dubte em queda. Els frares de Reus de finals dels anys seixanta, en plena ebullició dels esdeveniments del maig del 68, ens deixaven organitzar un parell de güateques a l’any, un als de cinquè i un altre als de sisè. En la festa d’estiu d’aquell 68 els meus instints van comprendre tot seguit, però, que la frase d’en Serge Gainsbourg tenia el seu què, que en mig del meu primer güateque es va formar un tan sobtat com eloqüent silenci. Un mutisme inesperat que parlava per si sol. I això des de les primeres melodioses notes musicals del disc, abans de sentir-ne cap paraula es va fer patent un misteriós sigil·li.

El disc de la gramola rodava i rodava sota els ulls dels dos badocs que s’havien quedat sense parella. I repetia i repetia un cop i un altre allò del Je t’aime moi non plus, didàcticament, com per a fer-ho entendre millor, la qual cosa era d’agrair, pensava jo. De tant en tant se sentia un sospir que no quedava prou clar del tot; potser era -pensava jo- per a carregar els pulmons d’aire a causa de la didàctica i fatigosa repetició, vaig pensar el primer cop que vaig sentir el primer sospir. Sospirs eloqüents que tenien el mèrit d’estimular altres sospirs ofegats que s’escampaven per tota la soterrània sala dels futbolins.

L’expressió “silence radio” la vaig sentir dir directament als francesos. L’origen, diuen, és mariner. De quan no s’arribava a establir connexió amb un vaixell amb la ràdio, mal senyal. De fet, quan fent pràctiques de comunicació per ràdio amb vaixells, si des de port no s’arriba a enllaçar, s’instal·la una inquietud, una angoixa. Això no vol dir pas a la força el pitjor, molt sovint es tracta d’una dificultat tècnica, però el contacte es talla. I, curiosament, ho vaig sentir a la ràdio. La cosa em va entrar intuïtivament, sens dubte. Què passaria, penses, si ara a la ràdio no s’hi sentís dir res. Doncs que un queda perplex. Dubitatiu entre si la raó n’és o no és una avaria tècnica o si el mutis és conscientment o inconscientment voluntari, provocat per una impassibilitat de la ment o un simple encantament. Els locutors de ràdio professionals saben tots molt bé que quan es produeix un d’aquests misteriosos silencis s’han de pronunciar a la força per a no deixar l’espai ociosament buit, afegint al silenci, la paraula ‘silenci’ com per a treure de l’angoixós dubte a tots els potencials oients.

Gens silenciós n’era el refregar d’enrajolat i sabates, que competien lluentejant com el xarol, aquell dissabte d’aquell soixante-huitard güateque, que tots anàvem mudats de camisa i amb el calcer embetumat. Mentre, en silenci, els badocs que s’havien quedat desaparellats encaraven els seus ulls als de l’eròtica Jane Birkin fent veure que llegien –i entenien- la lletra. Més silenciós era, en tot cas, el frec a frec, que aquells sospirs ens proposaven. Les passes de ball s’anaren fent curtes i més curtes, fins que minvaren a tal punt que s’emmudiren soles de fer soroll. Recordo bé, això si, que quan va acabar de rodar i rodar el disc i la música del Je t’aime moi non plus ningú va dir res durant una, per mi massa llarga, i no menys eloqüent estona en què tan sols se sentia el frec a frec de l’agulla en arribar a la darrera volta del disc, fins que un dels que ja tenien quinze anys fets -i vés a saber si perquè no tenia l’assignatura de francès encara aprovada- digué als badocs:

—Torna’l a posar, òstia!!!

Traient de l’angoixós dubte a tots els presents.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús