DESOLACIÓ

 

Tant el cos se’m desfà per les juntures
i l’ànima, fidel, el vol seguir,
que ja no queda enteniment en mi
ni pensaments, idees ni figures.

Trossos només de tanta trencadissa,
esmaperduts, em volten pel cervell.
I també a trossos se’m desfà la pell,
aspra i eixuta i rude com terrissa.

La llengua se m’encasta al paladar,
els fantasmes em criden a la dansa
i jo, batut, no faig sinó plorar.

I si busco punyal o daga o llança,
una mà solta em ve a aturar la mà:
tan desfeta també tinc l’esperança.

——————–

                                 Narcís  COMADIRA
                                 En quarantena
                                 Ed. Empúries, Barcelona, 1990.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús