Pensions, jubilacions i altres datives

Anton Marco | Cambrils 

 

Tot l’enrenou i escotxegar dels polítics amb les pensions no ha estat, ni més ni menys, que un capítol més de l’harmonització europea, d’una de les parts del que ara s’ha posat de moda en dir “governança econòmica europea”. Ningú no li ha volgut donar aquest nom, ni tan sols els euròcrates de la Comissió Europea, per ells faran. Els estats-nacions continuen sent vanitosos de les seves autonomies de tot ordre, incloses les econòmiques, fiscals, financeres… Els catalans en sabem alguna cosa de tot això. Les xifres clau o números màgics d’aquesta harmonització han estat: 67 i 40.

-67 anys complerts per a tenir dret” a cobrar una pensió, per poc que s’hagi cotitzat.

-40 cotitzats per a arribar a la pensió completa (en funció del salari real cotitzat).

El 67 ens ve d’Alemanya. Els alemanys –i més tard els anglesos- són els pioners en l’aplicació del “dret” a cobrar pensió (el restrictiu model de pensions de Bismark establia l’edat qualificada per jubilar-se als 65 anys, quan la mitjana d’esperança de vida d’un prussià era tan sols de 45 anys). A Espanya hem anat sempre mirant de reüll als francesos en aquests temes. Així, encara que no es vulgui dir en veu alta, a França les pensions les va establir en Pétain (per imposició dels ocupants?). A casa nostra les va acabar imposant el Gmo. Franco seguint les orientacions del Gral. Pétain, podria semblar; cosa que li va anar de perillas per a poder agafar els diners de les recents cotitzacions i gastar-se’ls en infraestructures com ara els pantans, les universitats laborals…, que de crèdit no n’hi donava ningú. El 40 ens ve de França. De fet, a França ara són 166 trimestres, o sigui 41,5 anys de cotització acreditada per a cobrar una pensió “completa”. A Espanya (al final?) s’ha quedat en 38,5. Una altra argúcia d’en Zapatero, que no és més que escotxegar de perdiu, al final tot s’anivella amb les matisacions que el sistema permet quan als anys deduïts per maternitat, per estudis, per perillositat o penositat laboral, que en els països que exigeixen més cotització donen més “solidaritat maternal, estudiantil i obrera”. Espanya ja és doncs una mica més europea, per no dir que ja ho és del tot. Tantes vegades s’ha dit aquesta frase... tema tancat. Per que Espanya, tornant a mirar de reüll a França, els 67 anys d’edat dels alemanys han quedat matisats: sols s’aplica si no es tenen els 38,5 cotitzats. El més propi d’Espanya és mirar de reüll, com dèiem. La raó, el principi i/o la causalitat del perquè s’ha de tenir dret a una pensió té un començament, tot té un Principi, si no una Causa (com la raó o el perquè van desterrar el jutge Garzón d’Espanya, que no és altre principi o causa que la de no tenir en compte raons, principis ni causes per a encausar a qui ell no en tenia dret, dit sigui de pas i per aclarir-ne els dubtes). La cosa ve dels temps de Largo Caballero, mira si en fa de temps, encara que els espanyols no es poden posar cap medalla en aquesta qüestió, ja hem dit que el que és propi d’Espanya és mirar de reüll. El principi filosòfic germànic del “dret a cobrar” pensió es basa en què el dret derivaria de l’aportació, del treball que l’obrer ha suportat en el llarg de la seva vida laboral. La causa sorgiria doncs de la màxima llatina que ara s’ha tornat a posa de moda: “do ut des“. El principi filosòfic britànic es diferent. Parlem d’uns temps en què en el món es debatien i s’arrelaven principis com el de “ciutadania”. Tan clar que ho tenim avui en dia… i tan espès que ho tenien aleshores. Un home era, en aquells temps, ciutadà francès -sense dret a pensió- o súbdit britànic amb dret a pensió de vellesa pel simple fet de ser britànic. Quines coses. Clar que el britànic havia d’acomplir amb els seus drets militars sempre que sa graciosa majestat el requerís per a anar a fer la guerra en els confins de les colònies. Per tant ja tornem a trobar el principi llatí del “do ut des“:  tu em dónes la teva joventut i, si convingués, fins i tot la vida en el camp de batalla; i si mai arribes a vell, no et preocupis, sa graciosa majestat, amb les rendes que l’imperi treu de les colònies, et donarà el mínim necessari per a subsistir els penosos anys en què ja no seràs útil ni et valdràs a tu mateix (noblesa obliga).

El principi filosòfic espanyol per excel·lència, a manca d’altre, no és pas altre, doncs, que el de mirar de reüll. Fixeu-vos bé el que ha passat amb les realitats polítiques catalana i basca: Tu vols o tens autonomia? Jo també. Ara es mirarà de reüll la pensió dels que han dedicat la seva vida professional a la política. Mirem i mirarem de reül als que s’han jubilat, de dret, pels beneficis de LOE’s, Loapas i altres ERES. A veure si quedarem guerxos de tant mirar de reüll.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús