Espanya, Catalunya i les forces profundes

Moltes vegades, al llarg de la meva vida, he tingut coneixement de les diverses interpretacions que s’han fet del franquisme. Una de les que més em va convèncer va ser la de Tierno Galván, personalitat molt donada a interpretar. Era l’any 1954 quan, obtinguda la seva càtedra de Dret Polític a la Universitat de Salamanca, es va afanyar a anar a la cerimònia de l’atorgament a Franco del doctorat honoris causa d’aquella universitat. Tenia veritable interès en observar de prop el dictador. Quan va percebre les limitacions que com a persona tenia, més visibles, segons ell, per trobar-se entre intel·lectuals, Tierno va concloure: “Franco significava menys que el sistema”.

Els fonaments més consistents de tot sistema es troben en les corrents profundes de la societat. Temps va arribar que al sistema li va tocar canviar, cosa que hagués passat tot i amb un Franco immortal. El canvi es va produir impulsat per dos potents motors: la democràcia i Europa. Va prendre cos en la Constitució de 1978. Entre els catalans n’hi va haver que la van exaltar sobre manera. Miquel Roca, durant la seva elaboració, insinuava als bascos que renunciessin al seu dret històric al concert econòmic. D’altres, com Jordi Pujol, van tenir els seus dubtes. Pujol, tot i reconèixer la solidesa del mapa d’Estats d’Europa occidental, arribava a dir: “potser algun altre…”.

Solucionades les dues qüestions estrella, es va anar fent forta una força no ben tractada en la Constitució i les seves aplicacions: la de Catalunya. Una força històrica de ferms caràcters que va generar un problema natural fins a arribar, ara, a una certa versemblança entre el desencontre català amb el títol VIII de la Constitució i el de la fi del franquisme.

Provem l’ús que hem fet de l’epítet natural amb alguns hipotètics exemples. Si a l’Occitània francesa, de l’Atlàntic a Itàlia, la llengua occitana es parlés en la mateixa proporció que el català a Catalunya, França tindria ara un problema polític territorial semblant al nostre. Igual li passaria a Itàlia si a Padània es parlés una llengua que no fos l’italià. Si la relació poblacional Londres-Edimburg (o Glasgow) fos la mateixa que la de Madrid-Barcelona, l’exaltació actual escocesa seria tan vigorosa com la catalana. I així passaria a Bèlgica amb el 70% dels Brussel·lencs tenint el flamenc com a llengua materna. Semblant passaria a Suècia si albergués en els seus límits territorials a Noruega, com passava abans de 1904. No és qüestió per tant de capricis o de quimeres, és qüestió de realitats òbvies.

Per entendre bé el binomi Espanya-Catalunya és inevitable parar l’orella als potencials condicionaments que es troben sota aquesta relació: cultura, economia, poder, psicologia, marc europeu, etc. Per posar-hi atenció és menester la maduresa que suposa el gust per l’objectiu que porta amb si un amor a Catalunya i a Espanya, no a un xoc de trens. Tan poc objectiu és dir “separació” com “Constitució”. Llevat que hi hagi abans una exploració del que és profund, que és el que, es vulgui o no, s’anirà, d’una forma o d’una altra, imposant. I, si s’ha d’imposar, per què no s’hauria de ser receptiu als profunds influxos de dimensions històriques acomodant-s’hi des d’una sàvia manera de fer dialogant i pragmàtica?

Cercar aquests components suposa grandesa d’ànim. Una grandesa que porta necessàriament al diàleg. Però un diàleg alliberat -com hipòtesi de treball- d’aclucalls prèvis (llei, sentències, sobirania, votació, línies vermelles). Així ho van fer els alemanys i els francesos que, després de la II Guerra Mundial, van muntar sessions de reflexió en aquell hotel de Caux penjat a sobre el llac Leman. Els polítics, els diplomàtics, els economistes, els sindicalistes, assentada la convicció de la pau inexcusable, van estar preparats per acceptar la concreció posterior: el Tractat de la CECA. No van començar la casa per la teulada.

Diàleg doncs, escoltant. És el temps que podria oferir en Mas demorant la consulta. Ara el referèndum només té una cara, la de la independència. Per què no fer que en tingui dues sent l’altra la de certa relació binacional progressiva “Castella”-Catalunya? És el que molts catalans voldrien. Evitaria molts angoixants moviments, ara camuflats, pel que fa a la Unió Europea. No separaria de Catalunya a València i a Balears i mantindria la riquesa del gran àmbit espanyol amb canvis en el vessant del poder. En no veure-la proposada, però, se senten obligats a optar per la més radical i espinosa.

El que acabo de dir, a molts espanyols fins i tot intel·lectuals, vistos els manifestos, els sona una mica a xinès. No han dedicat temps a madurar el contacte amb les forces profundes; ni a pensar en les hipotètiques situacions de França, Itàlia, Gran Bretanya, Bèlgica, Suècia abans esmentades com òbvies. És matèria de reflexió oferta des d’aquest modest article.

———-
Article de Santiago Petschen -professor emèrit d’universitat- publicat en El País el  18/07/2014.

A .M.

Etiquetes , ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús