La Teranyina

Vet aquí la versió actual de l’home nou, aquell que, d’una o altra manera, ha estat sempre el somni de totes les revolucions. Es tractaria d’un ésser que, sigui allà a on vagi, mai no té cobertura i per tant roman incontaminat, fora de perill de qualsevol porqueria mediàtica. Després d’un heroic esforç ha aconseguit d’eludir l’humiliant destí d’arribar a aquest món amb l’única missió de ser un home-antena, un repetidor humà únicament apte per a rebre i transmetre trucades, missatges, correus electrònics. Aquest home nou es nega de soca-rel a contribuir a la contaminació de l’espai amb xerrameques idiotes, com un insecte més atrapat a la teranyina.

Les persones privilegiades, com aquesta, són encara escasses, ja que en elles s’hi realitza el mite platònic de la invisibilitat, un do dels déus. Ja no hi ha platges desertes ni existeixen paratges preservats. Tot el planeta ha estat conquerit i sotmès a la xarxa social. És inútil buscar un lloc inaccessible on refugiar-se. La maleïda teranyina ho encercla tot, des de la gèlida estratosfera a l’íntima suor del farcell del viatger fins arribar a travessar la llana del coixí, penetrant en el subconscient desguarnit dels humans. Però l’individu sense cobertura no té necessitat de fugir, ell és el seu propi refugi.

El mite de l’home invisible, aquell sortilegi que omplia la imaginació de la nostra infantesa, que et conferia el poder de travessar les parets, d’estar al mateix temps a tot arreu i enlloc, equival a aquesta invisibilitat platònica que ostenta avui l’home sense cobertura. S’acosta el dia en què el més esnob serà que diguin de tu: no ha arribat encara, ja ha marxat, no se l’espera, no cal que el truquis, mai respon, hi és i no hi és, no existeix, vet aquí la seva naturalesa. Què haurà fet aquest individu preclar per merèixer el privilegi d’estar embolicat en una atmosfera intangible i ser absolutament real?

El seu mòbil vibrava a cada minut reclamant més farinetes. L’aparell s’havia convertit en el testimoni de les seves misèries, en un delator al servei dels seus enemics. De sobte un dia es va sentir tan perseguit i acorralat a la xarxa per multitud de seguidors i amics que el tractaven de devorar. Va tallar en sec, va llançar el mòbil a un pou i va començar a viure per dins com un home nou, no com una papallona capturada en un pot.

 

——————
Traducció, amb llicència, de la columna de Manuel Vicent apareguda a El País el 13/01/2013.
A.M

 

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús