Un tricentenari cada tres-cents anys

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
Deixeu-me dir una frase que, crec, no ha dit encara ningú aquest 2014: enguany es compleixen tres-cents anys de l’onze de setembre de 1714. Com que la febre dels números rodons és universal, ens ha arribat també als catalans de Luxemburg i els del Centre Català ens vam deixar endur per l’entusiasme del tres amb dos zeros. Normalment tenim una celebració: diumenge abans de la Diada (o, si s’escau, el mateix dia), quedem per ballar sardanes i anar a dinar tots plegats. Ho anomenem, amb certa discreció, la «Fête de la rentrée». Aquest cop, però, vam quedar que celebraríem la Rentrée i l’onze de setembre. I que hi afegiríem una conferència diumenge 14 i un espectacle de poesia i música dilluns 15.

Teniu el programa el cap, oi? Doncs anem a pams. Diumenge, a les 12.30, vam quedar a la Place de l’Europe, on vam celebrar l’esmentada «Fête de la rentrée». Primer, vam ballar sardanes (bé, van ballar els que en saben: jo tinc una impossibilitat congènita per a tot el que requereix ritme) i després vam anar a dinar a l’hotel Melià. En principi, em tocava dur l’ordinador per connectar-lo a l’equip de música de l’hotel i, després, fer de discjòquei (curiosa professió). Al final, l’equip de música de l’hotel va servir per escoltar el CD i algú altre es va ocupar de passar d’una sardana a l’altra. Sort: vaig dedicar el matí a instal·lar actualitzacions al portàtil i vaig arribar mitja hora tard. En algun moment es va parlar de contractar la Principal de la Bisbal per donar-hi més lluïment però finalment vam decidir ajornar el projecte.

La següent activitat va ser el mateix onze de setembre. Havíem quedat al local per a una recepció, com fan les ambaixades. L’acte va ser senzill: en Jordi Gairín, el president del Centre Català, va pronunciar un breu discurs, vam escoltar un petit recital i vam comentar la jugada amb una copa de cava i galetes. Del recital, la part més treballada i bonica de la vetllada, se’n van ocupar una soprano, la Ruth Nabal, i una fagotista, l’Eulàlia Reverté. Ens van confessar que la combinació fagot-veu no és de les més habituals en el món de la música i que va requerir algun treball previ. Des del punt de vista d’un llec que ho mira de fora, va sonar perfectament bé: tant L’emigrant, com El cant dels ocells; tant el Cant de la Senyera com Els Segadors, sense oblidar el Virolai. Acabada la recepció, els comentaris que vaig recollir es poden resumir en dos: «hauríeu d’organitzar una recepció cada any» i «hauríem d’haver tret el cava abans». Ho deien, més que res, per fomentar que el públic cantés.

Diumenge vam tenir una de les activitats estrella: la conferència de l’Albert Sánchez Piñol. Malgrat que havíem programat la xerrada en diumenge (dia poc habitual per a aquestes activitats, però el més pròxim a l’onze de setembre que quedava lliure en l’agenda de l’Albert), vam omplir la sala (no sabem si cal agrair-ho també a l’Ambaixada d’Espanya als Països Baixos). La conferència va anar molt bé: l’Albert va estar relaxat i va parlar, amb gran naturalitat i de manera ben entenedora, de tot el que envolta la novel·la Victus: d’on va sorgir la idea (o l’impuls), la tria de la llengua, el procés de documentació, fets històrics reals, la recepció de l’obra, algun secret de la «cuina» i moltes més coses. Algun dia penjarem el vídeo. De moment, us puc copiar la presentació que en vaig fer (és a dir, el guió que vaig escriure a casa: no sé què devia dir al final).

Com a cirereta de la nit, Sílvia Bel, Llúcia Vives i Carles Beltran, els convidats de l’endemà, ens van oferir una versió reduïda d’un espectacle basat en Victus amb el qual van de gira per Catalunya. L’obra combina textos de la novel·la d’en Sánchez Piñol, textos històrics (per exemple, la carta dels borbònics demanant la rendició de Barcelona i la resposta dels barcelonins que, en la interpretació de la Sílvia, em va deixar amb pell de gallina) i cançons de l’època. L’apreciació va ser unànime: tothom encantat. De fet, en volíem més. Com a curiositat: els artistes havien arribat poc abans d’actuar (conduïts a tota velocitat des de l’aeroport) i el pianista anava descobrint l’instrument a mesura que anava tocant.

Per cert, aquella nit ens va visitar la famosa bloggera maredetrès, per motius professionals. Malauradament, a causa de la saturació d’activitats i a la poca antelació amb què vam conèixer la visita, no li vam poder organitzar una xerrada al local. Potser més endavant.

Dilluns 15 al vespre teníem el darrer acte: l’espectacle Maleïts poetes amb l’actriu Sílvia Bel, la cantant Llúcia Vives i el pianista Carles Beltran. Va ser, una vegada més, de nus a la gola. La veu de la Sílvia va transmetre tota la gama d’emocions dels textos que va llegir (Plath, Parra, Palau i Fabre, Verdaguer, Hernández). Tot puntejat amb la gran tècnica vocal de la Llúcia i el talent d’en Carles (que ja s’havia familiaritzat una mica més amb el piano elèctric de la nit anterior i que disposava, a més, d’un bon piano acústic). Excel·lent. Vaig parlar amb gairebé tots els assistents i tots estaven encantats. Una única queixa: que no hi hagués un programa amb la llista dels poemes recitats.

Que la gent quedés contenta ajuda a quadrar el cercle i a fer sentir bé els organitzadors. Hi ha una mica de feina al darrera però s’agreix quan el resultat és de gran qualitat artística i els artistes amb qui compartim uns dies són de gran qualitat humana. Aprofito per esmentar algun detall graciós. Per exemple, el piano: quan els artistes es van oferir a delectar-nos amb una versió reduïda d’un altre espectacle, van demanar, per fer-ho, una guitarra i un piano elèctric que tingués diversos sons. El Carles Beltran va sol·licitar, de passada, si podia fer servir el mateix teclat l’endemà. En vam llogar un i ens va tocar transportar-lo (el més car de llogar un piano és el transport): el vam anar a buscar el president i jo abans d’anar a buscar l’Albert i la Sílvia a l’aeroport. El dilluns vam dur el piano del local del CCL al local del concert, el CCRN. I dimarts, del CCRN a la botiga on l’havíem llogat. Tot amb un cotxe familiar i durant les hores de dinar. Ara ens estimem tant el piano que el voldríem comprar i tot. Ah, i la guitarra va venir tots dos dies, però no va haver de treballar.

En resum, que tot plegat compensa… però tampoc va malament que de tricentenaris només n’hi hagi un cada tres-cents anys.

(La primera fotografia és de Luigi Mastroserio; la resta, de Montserrat Amer)

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús