Sobre Rémi Brague

Sols hi ha dues maneres de veure la nostra relació amb l’antiguitat: la de la ruptura o la de la continuïtat. En el primer cas, hom desespera per fer taula rasa del passat, aspirant a innovar radicalment, hom somia amb inventar l’inaudit, allò que no hagués estat mai. De manera que faríem nostra la dita de Rimbaud a Une Saison en enfer: “Per força s’ha de ser modern”. En el segon cas, hom està convençut que heretem més idees, normes, valors… dels que ens creiem. De manera que veuríem en qualsevol cosa del present la petja de l’antic. Substància que nodreix la novetat, pretesa que no real! Sols comptarien els vincles entre l’ahir i el demà, les supervivències i recurrències del passat en el present. Rémi Brague pertany inqüestionablement -i desvergonyidament!– a aquest últim cas. Ha intitulat el seu darrer assaig Moderadament modern amb cert regust a lítote. Millor seria de dir “decididament arcaic”, retrobant en aquest mot la paraula grega arkhaîos, “principi fundador”, o també “el principi”. Ser arcaic seria sobretot ser fidel a les veritats essencials.

Rémi Brague reivindica aquesta lleialtat primera. Per a aquest filòsof –familiaritzat amb el grec d’Aristòtil, el llatí de Tomàs d’Aquino, l’àrab d’Avicena i l’hebreu de Maimònides- pràcticament totes les idees que creiem modernes… ens venen d’abans! Però la modernitat es pretén autosuficient. S’enorgulleix d’engendrar tota sola els vibrants nous conceptes que brandeix davant les tenebres dels vells segles obscurs. Aquestes afirmacions fan riure aquest erudit que compta en mil·lennis més que en trimestres. Tampoc s’oblida, per tant, de ser sarcàstic a la seva manera, amb dolenteria però sense massa maldat. El seu lema? La modernitat viu del passat, car s’hi parasita. Fins i tot podríem afirmar, si ens atrevíssim a dir-ho més suaument: xucla contínuament dels antics mentre els proclama horteres, innecessaris i incerts. Més que una nova era, els temps moderns serien una immensa estafa: on hi trobaríem tot tipus de béns intel·lectuals i morals simplement disfressats de creacions recents, re-maquillades. No obstant això, els que hi furguen no paren de mantenir que s’ha de repudiar dels vells errors i de les aberracions del passat. Contra aquest engany, Rémi Brague no troba remei dolç. Exhorta per un retorn absolut a l’Edat Mitjana que foren, com ja s’haurà entès, els veritables temps de la Il·lustració. Una escola d’acord als seus desitjos hauria d’ensenyar les llengües mortes, ja que tenen el mèrit de ser inútils i precises. No descuidar la transmissió de les arts, pel mèrit en ser tan exigents com mancades d’ús. Tant si s’estudia grec com piano, no aprens res pràctic excepte el rigor essencial del detall. Per sobre de tot, aquesta escola ideal no s’amagaria sota els pupitres a l’hora de parlar de Déu. “Bàsicament, la teologia seria, a la meva escola, la ciència fonamental”, escriu Rémi Brague. La seva creença és que sense ancoratge en la transcendència la legitimitat de l’home esdevé impossible de justificar, el bé impossible de discernir. L’estafa central de la modernitat, en última instància, seria la mort de Déu. Si hi pogués haver res nou sota el sol, serien els ateus feliços. Jo, en canvi, he sentit a dir que n’hi han.

 

Article de Roger-Pol Droit aparegut el 10/04/2014.
A.M.
Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús