Una altra tertúlia

Anton Marco | Luxemburg

 
Em dol Espanya, va dir Miguel de Unamuno al veure el que estava veient. Quina llàstima! Dic jo després de veure el debat de TVE: Cataluña, ¿y ahora qué? El presentador ho presenta dient que vol analitzar «las claves de este desafio soberanista» Però quina llàstima! Llàstima del tot. Un badaloní de La Vanguardia, els de l’ANC absents, un valencià representant a Òmnium Cultural, un manresà que defensa la integració de Catalunya en una Espanya plural –ja puc dir ara que va ser el que va quedar més honest i clarivident de tota la tertúlia-, un que es fa presentar com barcelonès de naixement i dos especialistes més: una en Dret constitucional, de Lleida, i una representant del Instituto de Estudios Económicos, que diu que ens baixa de la muntanya però que s’acampa per les Catalunyes –el que no diu el presentador és que el Instituto de Estudios Económicos té la seu a Madrid, clar que obviament no podia ser d’una altra manera-. Els invitats no tenen un temps taxat, diu el presentador. Campi qui pugui! Qui tingui més barra serà el que cridarà més –ara començo a entendre per què els de l’ANC no hi han volgut ser-. El que ho presenta diu que hi ha dues veus més per escoltar, però que de les dues veus que haurien volgut que ens fossin audibles sols parlarà en Zapatero, el qual s’abona a la idea que l’única consulta que es podria fer «en un hipétetico caso» l’hauria de fer el Gobierno de España.

En el monogràfic que dimecres passat «El debate de la 1» va dedicar a Catalunya, el presentador es permet impertinents boutades o qualificatius interessats quan parla del «dret a decidir» que qualifica de «trampa del lenguaje». Molt bona la de la «trampa del lenguaje». Les referències al Quebec i a Escòcia es fan omnipresents en tot el debat. Probablement per allò que en els dos casos els referèndums els han perdut els seus promotors. Això sí que és una «trampa del lenguaje» subliminal. Els que parlem i coneixem la llegua espanyola, sabem que proverbialment és dit, d’una banda, que «no hay dos sin tres», per l’altra banda i amb no menys fortalesa, es diu en tota la geografia de parla hispana que «a la tercera va la vencida». Vencida? Què vol dir «vencida» ? L’he buscat en el DRAE i diu així: Vencida: para dar a entender que si se repiten los intentos, al tercero se suele conseguir el fin deseado. De vencer diu: «Sujetar, derrotar o rendir al enemigo». La veritat que no sé amb quina definició m’hauria de quedar. Les dues són prou bones. De fet el DRAE per a un espanyol és l’equivalent del que representa la Biblia per a un creient. Està escrit, doncs, que «si se repiten los intentos, al tercero se suele conseguir el fin deseado». Paso palabra. «Sujetar, derrotar o rendir al enemigo» és l’expresió que més ha convingut al que s’ha fet presentar com «barcelonès de naixement». N’hi ha que es fan portar les «trampes del llenguatge» fins les últimes conseqüències. Si es pogués triar jo m’hauria quedat amb altres accepcions del diccionari, com guanyar, avantatjar, dominar, superar, i fins i tot amb la forma intransitiva: caducar –com quan caduca una lletra de canvi-. Després ens passen les imatges d’en Mas prometent el càrrec de President de la Generalitat. El que m’ha cridat l’atenció del clip és que a la fórmula emprada la fidelitat al Rei va davant de la fidelitat a la Constitució, quines coses. M’hauria agradat preguntar-li a l’especialista constitucional si els espanyols hem tingut més reis o constitucions. O si les immunitats reials són, serien o passarien en l’ordre jeràrquic davant dels blindatges constitucionals, etc. Segueix l’animada tertúlia que volia ser un debat i l’especialista lleidatana, pesant els mots amb precisió infinitesimal, qüestió de no caure en paranys semiòtics indesitjats, ens ve a dir que la Constitució és molt important. El que no ens ha dit -i segur que ho sabia- és quantes Constitucions hem tingut els espanyols. Si ho hagués dit, hi hauria pogut afegir que totes elles van ser importantíssimes mentre van ser vigents. El de l’Òmnium Cultural afegeix a la constitucionalista un redundant dubte quan diu que en certes qüestions «hay trampas de semántica». Malgrat totes les trampes semàntiques inevitables, el que ha quedat clar és que no està clara la diferència entre Consulta i Referèndum. Però això no ho penso consultar en el DRAE, amb una n’he tingut prou. Per la resta el «barcelonès de naixement», nobleza obliga, ha acaparat l’atenció de la vesprada. Ha deixat perles per a la posteritat com: «eso que llamais ley catalana no existe». Rectificacions ridícules com «¿la ley de consultas, cómo se va publicar en el BOE?» per assentir a continuació: «Claro, claro… ». O quan puntualitza amb els seus aires d’intel·lectual a ultrança que ell no és dels que utilitza arguments ad Hominem, quan no va fer altra cosa tota la nit fins al punt que li ho van haver de fer notar.

El que us deia: una llàstima. El badaloní de La Vanguardia no ha estat gens malament, m’ha semblat que era l’únic de la camarilla que sabia de què anava la cosa. Llàstima que la que s’acampa mal que bé per les Catalunyes, posant cares televisives estil Belen Esteban, segueix amb la canterella o semiòtica oficialista del: Espanya no ha sido intervenida, se ayudó a la banca, pero no ha sido intervenida». Llàstima, sincerament no crec que la seva estultícia sigui del grau que la impressió que dóna en pantalla la seva incontrolada expressivitat facial ens podria deixar suposar. I quina llàstima que l’altre President de Govern Espanyol no hi ha dit la seva tal com el presentador tenia previst. Llavors sí que ens hauria dolgut de bo de bo a tots els espanyols l’Espanya.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús