Sobre Pascal Quignard

Elitista, Quignard? I tant! I qui podria ser més altiu, afectat, imbuït de si mateix. Francament autista, i a més a més marbrós. Això és el que sovint en diuen aquells que no l’han llegit. O tant poc com mal. Car el paisatge canvia ràpida i radicalment un cop hom s’acorda a jugar el joc. Que què significa jugar el joc, en aquest cas? Deixar rajar, simplement, el text, el flux d’afirmacions, els harmònics de cada frase. Deixar de preguntar-se, a priori o en conseqüència, si és veritable o fals, argumentat o no, retòric o pas, el que diu aquest escriptor-pensador-poeta. Ja fa molt temps, humil i sobirà, que no es preocupa pels gèneres literaris, els barreja, els combina, els transcendeix. Acceptar de seguir, de trescar el seu “Dernier Royaume – Mourir de penser” en forma de tom IX, al seu propi ritme, increïble.

Així doncs, importa poc que les paraules siguin de vegades científiques, girs rebuscats o amb punts de vista estranys. Et trobes emportat per un corrent poderós, transportat a un altre món, desconegut i proper, com escandalosament familiar. El que hi descobrim és desconcertant, però amb consonància amb les experiències viscudes, comunes a tothom, però de las que no s’arriba a parlar. Per exemple: la proximitat de pensament amb la mort, amb la caça, l’animalitat, la brusquedat del depredador. La seva estreta relació amb l’instint, amb l’acte de flairar aspirar i cercar. El seu risc de parada, síncope, mort sobtada. Argos, el vell gos de l’heroi de l’Odissea, flaira el vagabund desconegut que acaba d’arribar a Ítaca. I pensa “Ulisses”, diu Homer, i es mor.

Quignard no cessa d’evocar, per viaranys força diferents, el primer ancoratge del pensament en el cos, en el defora de les paraules, en vides anteriors a la consciència. El pensament, per ell, no és una qüestió d’idees pures, conceptes, enllaços lògics. Sorgeix quan es fuig en tots els sentits del terme, s’escapi un més enllà d’un mateix com si ho fa dels altres, o a les normes. Ell arriba quan vol, no quan nosaltres ho decidim. Més aprop del trànsit, del viatge dels mags, que de la deducció freda i resolta. Encara quedava el xaman dins els filòsofs, diu Quignard, quan es deien Heràclit, Sòcrates o Apuleu. Ens suggereix que això no és només la història antiga. Quan es convoquen, en diverses ocasions, tants llatins i grecs, per no dir d’alguns indis i xinesos, mai és qüestió d’erudició. Cada vegada fa sentir la singularitat del seu lloc, l’unió del cos i de l’idea . “Res del que escric s’allunya ni un pas de la frontera entre la carn i el pensament”, precisa Pascal Quignard en aquest nou volum, abans de donar la definició de la seva empresa a llarg termini: “El darrer regne és aquest país singular on la nuesa dels animals i el llenguatge es toquen perpètuament sense poder ajuntar-se mai”. En aquesta carena s’apropen, de ben a prop, el pensament i l’impensable, l’animal i l’humà, l’origen i el present, vocables i silencis. Per a qualificar-la, tenim un terme antic, esdevingut gairebé inutilitzable, practicament inaudible. Val a dir, estúpidament, que és bell. Spinoza, ja fa molt, ja el coneixia, i ja ho havia dit en el final de l’Ètica: “Tot el que és bell és tan difícil com estrany” Elitista, també ell? I de quina manera!

 

De l’article de Roger-Pol Droit aparegut el 04/09/2014.
A.M.
Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús