Amb cara de pocs amics

Anton Marco | Luxemburg

Temps força estranys aquests que ens ha tocat viure. Deu ser que es tracta del que ens hauríem hagut d’esperar amb el canvi de mil·lenni? El cert és que simptomàticament es detecta un canvi de valors que propicia el dia a dia dels esdeveniments. Un dels darrers desgraciats a entrar a la presó amb cara de pocs amics n’és el pur paradigma. Només cal llegir l’auto del jutge que dijous passat va enviar a la garjola al qui, segons sembla, no serà el darrer. Se l’acusa com ja comença a ser el costum de fiscals i jutges d’haver beneficiat als seus amics i de fer diners… i guardar-se’ls ben guardats. Els que senzillament han fet diners o en tenen d’amagats sense beneficiar amics també se’ls considera delictius, però en grau inferior. Sembla com si fins i tot l’ordenament jurídic-moral considerés greu entranyar-se entre homes considerats pel comú de gran vàlua. Si fins ara rar era fer, tenir i conservar amics entre la crème de la crème, s’insinua que en envant partir peres amb ocells de certa ralea o amb els que ja comença a prendre el nom de “els de la casta” ha esdevingut sinònim de transgressió major.

No ho caldria dir, ara són temps de vaques magres. Tan magres són que els fonaments de la moral epicúria que ens van ensenyar de joves ja no és vàlida. Consistia senzillament en passar per aquest món intentant gaudir d’una certa felicitat que, ens deien, s’aconseguia gaudint de bones amistats i fruint dels plaers que la societat de consum ens oferia, pagant pel davant, en qualsevol lloc del món. Salut i diners! Qui no ha fet aquest brindis dotzenes de vegades? A Europa la salut ens la garantia l’estat del benestar, encara que no tinguessis un ral; mentre que els diners, el campi qui pugui. Campant com podien els que en feien o en tenien i se’ls sabien guardar… se’ls guardaven, aquí o allà, a l’espera de temps millors? L’hora de gaudir-ne, però, sembla evident que no pot arribar en temps de vaques magres. Ara s’han d’enfrontar a la justícia. Saber-se’ls guardar també està perseguit. El que era vàlid vint-i-set o trenta anys enrera, en el ja vell mil·lenni, ja no val. També és cert que, de sempre, en els deu manaments, els que orienten les exègesis dels ordenaments judicials occidentals no s’hi diu res de tenir, fer o estimar als amics; com a molt se’ns orienta profana o sacramentalment a estimar a la dona, qui en tingui, i en qualsevol circumstància a qualsevol que passi pel carrer encara que no l’hagis vist mai. Res d’amics. I dic jo que com es podran tenir amics si no els pots beneficiar ni tu en pots guardar la nímia esperança de cap auxili, i si ni tan sols tu mateix en pots sostreure’n cap protecció ni en l’altra vida, i si el risc que corres en aquest miserable món per fer-ho és el que pots acabar a la presó? Així que, amics meus, si no us puc ajudar en res, preneu paciència fins que no quedi del tot clar si els auspicis o l’afavorir amistats crea o no definitivament jurisprudència. Aquesta és la nova moral que regeix el nou… i no tan nou mil·lenni.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús