Café du commerce o bistrot?

Anton Marco | Luxemburg

 

Dissabte passat em vaig topar amb un company de tertúlia que em va saludar amb una engrescadora rialla quan em va recordar que en una de les nostres trobades hebdomadàries, cap a finals del 2008, vaig sorprendre a tot el grup d’assistents quan em vaig aventurar a pronosticar que allò que encara s’obstina tothom en anomenar crisi s’allargaria exactament 18 anys. Les cleques van ser tan sonores que van cridar l’atenció de tot el personal assistent al que per aquestes terres es coneix amb el nom de “Café du Commerce”, denominació que a casa nostra correspondria més aviat a xerrada de casino, ateneu, cercle o societat.

Encara dubto si la cridòria de l’estrident riure es devia més a l’exagerat nombre d’anys expressats o a l’atrevida arrogància de posar-hi una xifra tan exacta. Que d’on ho has tret això, em va retreure el més foteta de tots tan aviat li va passar el sanglot mentre la resta es va quedar expectant amb l’emoció pròpia, barreja de curiositat i atenció, que sols es pot donar en un café du commerce. Senzillament m’havia limitat a replicar les xifres de les gràfiques que estaven anunciant dia sí dia també els economistes de moda en aquells dies, entre altres, Nouriel Roubini, doctor en Economia a la Universitat de Nova York, a escala internacional, i Santiago Niño Becerra, catedràtic d’Estructura Econòmica, pels que som mes aviat de consum domèstic.

El cert és que, els anys passats, no puc estar-me de sentir com una mena de culpabilitat intrínseca per haver-me atrevit a refrendar la magnitud de l’expectant durada i repetir frívolament l’infaust designi dels que ja aleshores s’anomenava ”los agoreros”.  Els anys passats, des de la cimera del G-20 a Washington, allà pel cap de setmana del 15 de novembre del 2008 quan es van reunir tots els notables i caps d’estat del món volent desentrellar l’aporia de «la cosa», no arribant a cap altra conclusió que la que se’n pot sostreure en una banal reunió de café du commerce. Tan cert com que, els anys passats, es va demostrant el que qualsevol que sàpiga sumar i dividir per una sola xifra pot arribar a concloure en un senzill càlcul que avui mateix he fet jo.

Tothom diu que no està passant res que no hagi passat ja en el passat. Tots els economistes es refereixen a les grans depressions de 1873 i 1929. L’anomenada en anglès Long Depression o en altres textos Great Depression of 1873–96, va durar 23 anys. L’altra Great Depression del 29, que de fet va començar el 1930, en va durar 11 (si es mesura segons l’evolució del PIB per càpita –en termes d’ingrés mitjà per persona- comptabilitzat en dòlars constants de l’any 2000). Si el 2008 vaig expressar una extrapolació, avui expresso una interpolació -i no hi hauria d’haver dubtes en què les interpolacions són més fiables que les extrapolacions-, el resultat de la interpolació és -o em dóna- 17 anys. És a dir que «la cosa» s’allargarà fins al 2024 o 2025, segons si s’entén que aquesta cosa que jo m’obstino en no anomenar crisi va començar el 2007 o el 2008, o si, tant en un cas com en l’altre, es prefereixen les interpolacions a les extrapolacions.

Sigui com sigui, l’important és i serà poder seguir assistint on hi hagi una bona tertúlia, sigui, es digui o en vulguem dir, de casino, ateneu, cercle, societat, el bistrot de torn o café du coin.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús