La inscripció de Qaholom

Urgit per la fatalitat de fer alguna cosa, de poblar d’alguna manera el temps, vaig voler recordar, en la meva ombra, tot el que sabia. Nits senceres malaguanyades en recordar l’ordre i el nombre d’unes serps de pedra o la forma d’un arbre medicinal. Així vaig anar revelant els anys, així vaig anar entrant en possessió del que ja era meu. Una nit vaig sentir que m’apropava a un record precís; abans de veure el mar, el viatger sent una agitació a la sang. Hores després vaig començar a albirar el record: era una de les tradicions del déu. Aquest, preveient que a la fi dels temps ocorrerien moltes desventures i ruïnes, va escriure el primer dia de la Creació una sentència màgica, apta per conjurar aquests mals. La va escriure de manera que arribés a les més allunyades generacions i que no la toqués l’atzar. Ningú sap en quin punt la va escriure, ni amb quins caràcters; però ens consta que perdura, secreta, i que la llegirà un elegit. Vaig considerar que estàvem, com sempre, en la fi dels temps i que el meu destí d’últim sacerdot del déu em donaria accés al privilegi d’intuir aquesta escriptura. El fet que m’envoltés una presó no em vedava aquesta esperança; potser jo havia vist milers de vegades la inscripció de Qaholom i només em faltava entendre-la.

Fragment de “La escritura de Dios” (El Aleph), Luis Borges.
A.M.
Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús