Cançó d’opòsits

Tots jorns aprench e desaprench ensemps,
e visch e muyr e fau d’enuig plaser;
axí maseix fau de l’àvol bon temps, 
e vey sens ulls e say menys de saber,
e no strench res e tot lo món abràs;
vol sobre•l cel e no•m movi de terra,
e ço que•m fuig incessantment acàs
e•m fuig açò que•m segueix e m’afferra.

Lo mal no•m plats e sovén lo•m percàs,
am sens amor e no crey so que sé;
par que somiy tot quant vey pres ma faç;
hoy he de mi e vull altre gran bé,
e parlant call ez auig menys de hoyr;
de l’hoc cuyt no, lo ver me par falsia,
e menys sens fam e grat-me sens pruir,
e sens mans palp e fau de sen follia.

Com vull muntar, devall sens que no•m vir,
e devallan puig, corrén en aut loch;
e rizén plor, e•l vetlar m’és dormir,
e cant suy frets, pus calt me sent que foch;
ez a dreyt seny eu fau ço que no vull,
e perdén guany, e•l temps cuxats m’és tarda;
e sens dolor mantes de vets me dull,
e•l simpl•anyell tench per falsa guinarda.

Colgan me leu e vestín me despull,
e trop leuger tot fexuch e gran carch;
e quant me bany me pens que no•m remull,
e sucre dolç me sembla fel amarch;
lo jorn m’és nuyt e fau clar de l’escur,
lo temps passats m’és presén cascun•ora;
e•l fort m’és flach e•l blan tench molt per dur,
e, sens fallir, me fall ço que•m demora.

No•m part d’un loch e jamés no m’atur,
so que no cerch ivaçosament trob;
del qui no•m fiu me tinch molt per segur,
e•l baix m’és alt e l’alt me sembla prop;
e vau cercan ço que no•s pot trobar,
e ferma vey la causa somoguda;
e lo fons gorch aygua sus prat me par,
e ma virtut no•m té pro ne m’ajuda.        

Cant xant me par de que•m prench a•dular,
e lo molt bell me sembla fer e leig;
abans me’n torn qu•en loch no vull•anar,
e no he pau e no tench qui•m garreig.
Açò•m ve tot per tal com vey encés
de revers fayts aycest món e natura
ez eu, qui•m só en lurs fayts tan empés,
que m’és forçat de viure sens mesura.

Tornada
Prenga xascú ço qui millor li és
de mon dit, vers reversat d’escriptura,
e si•l mirats al dreyt ez al revers,
traure porets de l’àvol cas dretura.

Jordi de Sant Jordi

Aprenc i desaprenc alhora cada dia,
i visc i moro, i faig d’enuig plaer,
del mal temps faig que sigui bon temps,
i hi veig sense ulls i sé sense saber,
i, sense estrènyer res, el món abraço,
volo pel cel i no em moc de la terra,
i incessantment empaito el que fuig,
i fuig el que em segueix i m’aferra.

El mal no em plau i sovint me’l provoco,
estimo sense amor i no crec el que sé,
em sembla un somni el que veig prop de mi,
m’odio a mi mateix i als altres vull gran bé,
i parlant callo, i sento sense escoltar,
el sí tinc per no, i el cert em sembla fals,
i menjo sense gana, i em grato sense picor,
i palpo sense mans, i faig del seny follia.

Quan vull pujar, sense girar-me baixo,
i davallant pujo corrent a un lloc alt,
i rient ploro, i dormo desvetllat,
i quan tinc fred em sento més calent que el foc,
i a dretcient faig el que no vull,
i perdent guanyo, i el temps volant va lent,
i sense dolor ben sovint em queixo,
i tinc el simple anyell per guineu falsa.

Colgant-me al llit em llevo i vestint-me em despullo,
trobo lleugera la més feixuga càrrega,
i quan em banyo crec que no em remullo,
el sucre dolç em sembla fel amarg,
el dia és nit i és fosca la claror,
el temps passat se’m fa sempre present,
el fort és feble i el tou ho tinc per dur,
i, sense falta, em manca el que roman amb mi.

No me’n vaig d’un lloc i mai no m’aturo,
el que no busco ràpidament ho trobo,
del qui no em fio em tinc molt per segur,
i el baix m’és alt i el que és lluny queda a prop,
i vaig cercant el que no es pot trobar,
i veig ben ferma la cosa remoguda,
i el gorg profund és l’aigua d’un bassal,
i el meu vigor ni em serveix ni m’ajuda.

Quan canto em sembla que em poso a udolar,
i el que és molt bell ho trobo lleig, salvatge,
torno d’un lloc abans d’haver-hi anat,
i no tinc pau ni qui em faci la guerra.
Tot això em ve de veure capgirats
per fets contradictoris el món i la natura,
i jo, que hi estic, a aquests fets, tan lligat
em veig forçat a viure sense mesura.

Tornada
Que prengui cadascú el que més li plagui
del meu poema, escrit en vers invers;
i, si el mireu del dret i del revés,
podreu treure el que és just d’un cas advers.

Versió al català actual de Carles Duarte

Etiquetes , ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús