El Bastió

Amb 60 anys força usats, vet aquí un ciutadà que ja ho té tot vist, cabrejat per la corrupció, fastiguejat de la política, desamparat per la fallida de les institucions, sacsejat pel rigor de la crisi econòmica. Prou bé pot ser un euroescèptic militant, però hi va haver un temps en què Europa fou un somni impossible pels espanyols de la seva generació. Avui no pensa votar. O potser si. Davant els embats del destí ara s’enfronta al dilema clàssic: aixecar un cop més l’ànim i lluitar amb bravesa o deixar-ho córrer tot i limitar-se a somiar. Aquest ciutadà sap molt bé que lluitar no sempre és cosa de valents ni somiar vol dir que siguis covard. Quan Europa era encara un projecte polític excitant ell era molt jove. En l’àlbum de la seva memòria es veu amb 19 anys assegut a l’escalinata de la plaça d’Espanya de Roma al costat d’altres companys en el viatge de fi de curs o fregant plats en un restaurant de Londres un estiu que hi va anar a aprendre anglès. En una altra imatge està sol a París, en un carreró del Barri Llatí, que a les vuit del matí, acabat de regar, feia olor de croissant. Allà va sentir també per primer cop els olors de la llibertat. Tots els joves li semblaven Yves Montand, totes les noies eren Brigitte Bardot i les parelles d’enamorats es besaven a plena llum del dia en els molls del Sena. Encara conserva empolsimats els llibres del Ruedo Ibérico que va comprar en aquella llibreria d’un exiliat espanyol. En aquells temps qualsevol viatge a Europa era iniciàtic. El mur de Berlín, la discoteca Paradiso d’Amsterdam, el cel brunyit sobre els espadats marbrosos de Grècia, aquelles noies que baixaven del cor d’Escandinàvia a les nostres platges, núvies d’estiu, que en el sexe no exigien res a canvi llevat de sentir-se lliures. En efecte, ell era molt jove i somiava que un dia aquella Europa de rius navegables, de democràcia i cultura oberta, de vaques amb ulls blaus, d’Erasme i de Voltaire, acabaria per espolsar-nos la caspa negra del franquisme. Avui sent certa asfíxia davant la desfeta d’aquell projecte europeu envaït per buròcrates corruptes, mediocres. Davant el dilema de lluitar o somiar, aquest ciutadà es guarda les últimes forces perquè ningú no li prengui aquell somni de joventut, el seu últim bastió per no sentir-se derrotat.

———-

Traducció, amb llicència, de la columna de Manuel Vicent apareguda a El País el 25/05/2014.
A.M.
Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús